Articles de l'artista Rodolfo Candelaria publicats mensualment a la revista
NOU PALAFRUGELL

RODOLFO CANDELARIA, DE FORA A LA COSTA BRAVA
Vaig nèixer a la ciutat d'El Paso als EUA l'any 1932. Vaig cursar els meus estudis a Mèxic DF i més tard a Òxford amb una beca del govern nord americà pel meu servei militar. Una vegada acabats els estudis i al quedar ferit pèr la guerra i no passar pel meu millor moment va ser quan vaig conèixer a uns ex-militars que van ser els que em van recomanar anar a Espanya, ja que sabia parlar espanyol i em van dir de viatjar a la Costa Brava.

Jo buscava un lloc retirat del món i viure amb tranquil·litat fent el que jo volia i al 1956 aproximadament vaig arribar a Begur on vaig passar sis mesos i vaig trobar la meva pau interior, però al veure que feia molt de frad per la tramuntana em van aconsellar que marxés cap el sud on vaig fer una estada durant any i mig a Andalusia, no puc dir res dolent dels andalusos dons també em van acollir molt bé. Però dins meu, sentia que tenia que tornar cap a la Costa Brava, va ser llavors quan em vaig instal·lar a Calella de Palafrugell.
Al 1958 m'instalo a Calella i allà conec a la familia Ferrer, en Perico i la seva dona, em van acollir molt bé i gràcies a ella, que era una gran cuinera vaig fer amistat amb en Carles Santis.
La gent em veia diferent per la meva manera de vestir i per la meva barba llarga, jo era un estrany per tots, però haig de dir que he trobat en tota la gent que he conegut un caliu molt gran. I ho puc ben dir ja que en hores baixes, com he tingut sempre, he trobat aquell amic que s'ha preocupat per mí, que m'ha demanat com estic i que quan m'han vist pel carrer m'han aturat per saludar-me.
Ja fa 60 anys que estic aquí, és tota una vida, on he conegut moilta gent, i puc dir que tinc amics, que he compartit molts moments i he viscut la meva vida tal i com he volgut amb tranquiul·litat.

1936: REMEMORANT
Recordo que estic al costat del meu pare i sento un nen que plora. Li demano què està passant i ell respon: és la guerra!!

Però a un nen com jo, que no havia sentit mai aquesta paraula "guerra" li sembla molt rara i desconeguda. La guerra ja havia començat i no me'n vaig adonar. Ho vaig saber perquè vaig tenir por, una por molt forta que em va fer arribar a aquesta terra. I la meva vida va començar quan jo vaig fer 18 anys i vaig entrar al servei militar. Vaig començar a treballar amb el meu pare per els americans, sempre amb la policia derrera. I vaig crèixer fer-me adult i viure la vida viatjant per les Amèriques. Tot, en el temps d'entreguerres i buscant diferents comunistes per aprendre d'ells. Vaig conèixer persones amb pensaments, maneres de viure, edats diferents... Encara recordo moments viscuts, sobretot els més tràgics.
Actualment ningú i sobretot els joves, no volen saber que abans d'aquestes inmigracions ja passaven tregèdies com ara a Grècia. I tants i tants llocs on la guerra a trencat el benestar familiar, la tranquil·litat i una perspectiva de futur... El seu mon és un altre món.
Jo continuo recordant els moments tràgics: guerres, refugiats, gana i molts d'altres. I ningú ja no té en compte que en el nostre país, també hi havia inmigracions, misèria, formes diferents de viure, la guerra...
Als 18 anys, vaig fer el servei militar i de seguida vaig aconseguir entrar en la força aèrea, que en aquell temps era l'èlit, una situació molt especial. el cap de poc, per desgràcia, va començar la guerra de Corea.
Va caure el meu avió i vaig passar un any en clíniques militars. Em van dir que no caminaria mai més La guerra continuava, i em van donar un any més de servei que després van passar a ser vuit anys i finalment a la reserva. És aleshores que decideixo estudiar el que m'agrada, que és la pintura. A Mèxic vaig tenir molts bons mestres que encara recordo amb molt afecte.
El 1936 comença la guerra civil espanyola, la segona guerra europea i després les guerres noves. I jo pregunto: com han arribat les guerres? Quin és l'interés? Qui en treu rendiment?

RECORDEU SEMPRE: LES CAMES HAN ESTAT FETES ABANS QUE LES RODES
Moltes vegades haig de recordar als conductors que les cames han estat fetes abans que les rodes, quan el que convé és que els vianants tinguin prioridad i puguin travesar un carrer plàcidament sense córrer.

Per anar bé, s'han d'aturar on hi ha un rètol que ho indica. però malauradament, el que passa és que s'emprenyen quan se'ls crida l'atenció i en realitat és que s'ha perdut l'amabilitat dels conductor i només fan que cridar. I molts d'ells es pensen que tenen dret a córrer més del que està permès.
Però aclarim-ho: no tots els conductors són així, i sortosament, són molts els que s'aturen per deixar pasar els vianants. En definitiva, si es fa amb seny, tot va com una seda. Hi ha gent, però, que diu que falta espai per aparcar i en canvi jo dic que falta el coneixement de caminar.
El que tinc ben observat, és que cada dia hi ha un bon número de cotxes que circulen amb una sola persona. La majoria amb un màxim de dues que acostumen a ser nens i que van i tornen de l'escola amb algun vehicle de la familia. I jo em pregunto: com s'ha de fer per canviar aquesta rutina i aconseguir que vagin a peu a l'escola?
Resulte que ara tenim: un cotxe/un nen. I nosaltres volem anar a peu/tornar a peu. A veura si ho aconseguim!!!

I per acabar diré que no estic d'acord en utilitzar tant en català com en castellà, paraules angleses que amb facilitat van descartant i distursionant les catalanes donant molta importància a l'abreviació i utilitzant expressions que es repeteixen a la televisió i a les pel·licules.
Pitcher, el llençador. Catcher, el que espera la pilota del llançador. Fielder, el defensor del camp i Bawer, l'equip opositor. Whatis up? De que va aixó?
.
De vegades dubtem si es fan servir les paraules adequades.

1964. ELS REIS DESEMBARQUEN PER PRIMER COP A LLAFRANC
Diu la tradició que els tres Reis vab estar tan contens d'haver trobat l'Infant Jesús que després d'adorar-lo i deixar l'or, l'incens i la mirra, a la tornada cap al seu país, van anar repartint regals a tota la gent que trobaven pel camí, especialment als nens. Des d'aleshores, cada any tornen i repeteixen aquest gest.

Les cavalvades, en les quals els Reis arriben fisicament a cavall, en cotxe4, tractor o barca van començar a mitjan del segle XIX a l'Europa católica. És cada poble de la península ibérica i a Mèxic on són més lluïdes i amb tot aixó, als petits els queda el misteri de com els Reis poden ser a tot arreu i sortir a la televisió a la mateixa hora que desfilen pel carrer.
Tanqueu els ulls i mireu el Llafranc dels anys 60 a la tarda uns dies abans dels Reis. Poques cases, moltes buides, un parell de persones pel carrer i cinc nens que tornen de l'escola de Palafrugell. El fred és viu, el mar blau i el cel nítid. Jo estic assegut amb uns amics a l'hotel Llevant i anem fent comentaris entre copa i copa sobre la cavalcada de Reis a Palafrugell. I un diu: "suposo que abans els Reis devien arribar per mar, no? I fent broma fent broma, ens anem animant i ja donem per fet que els Reis d'Orient han d¡arribar per mar el dia 5 de gener al vespre. Dit i fet. Ens adonem que només hi ha 5 nens que viuen a Llafranc, però decidim de tirar-ho endavant.
D'ont treurem els vestits? De seguida la Montse de l'hotel Llevant, diu que ella te in negligé, una bata i collarets. Uns quans fem les corones amb artolina daurada i jo porto unes gel·labes que vaig comprar al Marroc. Ja està tot a punt però ens falta la barca. Resumiem... Ja està. l'avi de Can León és pescador i en tñe una barca i segur que ens portarà.
El Rei Negre era l'Isidro, un cambrer del Llevant. El Rei Ros, en Toni, el cuiner i el blanc jo mateix. Tots voluntaris emocionats.
Aleshores encara no hi havia el port i vàrem decidir que els Reis sortitien de la cala de darrera ianirien navegant fins a l'embarcador on ens esperaria la Carrossa Reial, un Mercedes del Sr Robert amb matrícula 3reis3. En el trajecte cap el pont, anàvem veient els fanalets ben repartits pels arbres i a l'arribada ens esperaven una multitud d'una dotzena de persones. Els nens estaven emocionats i també espentats de veure aquell cotxe tan inmens. S'amagaven del Rei Negre tot caientles-hi les llàgrimes, no sé si d¡alegria o de por. La xocolata calenta de l'Hotel Llevant els va revifar. I així es va acabar a màgia d'aquell vespre, però va començar la tradició de la nit de Reis a Llafranc.
La Cavalcada ha anat creixent, ara ja hi ha tres vaixells vestits preciosos per els Reis, caramels i xocolata calenta en quantitat, moltíssima gent i sempre nens emocionats,.
Però nosaltres, els Tres Reis de Llafranc de fa 50 anys, enyorem aquest primer dia.

RECORDS NADALENCS - EL MUSSOL ÉS AL MEU BARRI
Els meus primers records, com els de tots els nens, són les alegries que porten les festes nadalenques. És un temps de celebracions, retrobades amb la familia i els amics, tertúlies, felicitat...

A casa meva, tots els nostres avantpasats i també els meus germans eren catòlics i el Nadal era per a nosaltres una festa religiosa important. Cada any es feia el mateix ritual: la missa, les cançons dels adult, les cantades dels més joves, els petits dolços per menjar i entretenir-se abans del l'àpat principal... Després venia la reunió al voltant d'una taula: bones menges, bon vi, molta tertúlia, sensació de formar part d'una familia, molt ben estar...
Durant la meva infantesa, no es tenia en compte la part comercial del Nadal. Ja es tenien els Reis Mags que portaven un munt de regals i llaminadures! Així dons, els meus records d'aquests dies són per a mi i per bona part dels meus amics, alegres i plens de felicitat.
Al meu pobla, a l'Amèrica llatina, no es feia cagar el tió. Mes ben dit, no sabien que era el tió. No es perdien, però la missa de mitja nit. Per ells era molt important. I el que era més apreciat, com també ho és aqui, era el dinar de Nadal. Bon menjar, trobada amb els familiars, assebentar-se dels naixaments i la vida dels cosins que fa temps que no veien, bona tertúlia després, promeses de tornar-se a veure ben aviat.
Tot ha vanviat: Santa Claus i els Reis Mags ja no són els amics que porten regals als nens i canten amb ells. Els regalñs surten de les grans superficies i no són altre cosa que aparells que permeten jugar en solitari i comunicarse per internet. Tot un canvi radical.

 

ON ÉS EL MUSSOL?
A principis dels anys 50, vaig conèixer Ramon Mercader a través d'uns bons amics mexicans, tots ells fent la carrera de dret. El seu objectiu era aconseguir formar un grup d'advocats i arribar a ser molt recuneguts. Al mateix temps sempre estàven disposats a sortir de nit, conèixer gent i passar-ho el millor possible. Així eren feliços, optimistes i se sentian lliures i capaços d'aconseguir tot el que es proposaven.

Però de sobte ens assabanten que Ramon Mercader aconsegueix, ajudat per la seva mare i seguint les ordres de Stanlin, infiltrar-se en el seu cercle i guanyar-se la confiança d'una de les seves secretaries. Amb el pretex que havia llegit un escrit seu, es va acostar a Troski i li va clavar un piolet al cap.
En sentir el seu crit, que resonà per tota la casa, els seus custodis hi acudiren ràpidament. Malgrat aixó, ja no s'hi va poder fer res. Va morir un dia més tard en un hospital de la Ciutat de Mèxic.
Ramon Mercader va passar 20 anys a la presó per aquest crim, que és la màxima condemna a Mèxic. Actualment és així a tots els països. Més ben dit, en el anys del franquisme, el temps de presó era per tota la vida.
Gràcies a uns amics mexicans vaig poder entrar a la presó on en Ramon estava reclós. Em va xocar l'amplitud de les tres cel·les que ocupava, el funcionament d'hotel de primera pagat per l'Estat Soviètic, la grisó de les parets i alhora l'aparença de vida quotidiana, el silenci, la generosidad entre el presos... Un cop a dins, qui diria que estàvem a la presó!
En sortir de la presói va viure a Iugoslàvia amb la por de represàlies per la seva vida anterior. Però ben aviat va fer diverses rutes per la Unió Soviètica i més tard va anar a Cuba on va ser rebut amb honors pels dirigens de la revolució.

Ramon Mercader va nèixer a Barcelona el 7 de febrer de 1913 i va morir a l'Havana el 19 d'octubre de 1978.

EL LEU AMIC XAVIER MARSAL, "EL PESCADOR"
La noticia de la mort swl mwu bon amic Xavier Marsal, m'ha trasbalsat. Alhora, m'ha fet adonar com és d'efimera la nostre vida i amb quina facilitat pot fer, en un instant, un gir inesperat.

En Xavier fgumaba molt i va morir sense dir-nos que tenia dificultats respiratories i la salut molt deteriorada. Amb la seva saviesa i la seva simpatia, va anar ocultant als seus dolors i la necesitat de múltiples medicaments. Era ell que cuidava la Loles, la seva dona i companya de tota la vida. I finalment va ser ell qui no es va saber ajudar a si mateix i una mebòliaq li va pendre la vida.
En Xavier, era un home polifacètic, inquiet, interessat per tot. De molt jove, va posar en marxa un magatzem que suministrava materials de ferreteria arreu del món. Durant anys, hi va treballar intensament. Alhora, va aprofitar el temps per conèixer ciutats, maneres de viure, paissatges, gent diferent... Encara ara l'empresa està en marxa en mans dels seus nebots.
I quan es va jubilar, va desenvolupar una de les seves grans passions: el mar, els passejos amb barca, navegar, pescar i aconseguir un bon llobarro. Va ser un gran mariner i un gran pescador, absolutament dedicat a gaudi del mar. Li agradava sortir de Llafranc amb la barca a mar obert, i sobretot, quan l'aigua estava més enrabiada. Quan jo anava amb ell els dies de tempesta, sempre em deia "tirem cap a les illes, el mar enrabiat és la cosa més bonica del món". I jo el seguia mar endintre arraulit al seu costat, sense dir res, ben mut i confiant plenament en ell fins que de sobte em deia: ara és hora de marxar!
Una altra de les seves passions va ser la fotografia. Disposava de càmeres magniofiques i la possibilitat de viatjar i gaudir de noves llums, nous paisatges, nous menjaqrs i noves formes de veure el món. Era feliç
Tinc tans records d'ell! Hi penso tant! Penso en les tertúlies que teniem, la seva familiaritaqt, la seva manera de ser.
Ara estic trasbalsat, els ulls se m'entelen recordant les nostres trobades i els bons moments passats amb ell, llegint, rient, sopant, escoltant música... Xavier, sempre estaré al teu costat.

TOT A CANVIAT
Recordo quan les gavines eren al mar i les algues de la platja, recordo quan la gent anava a peu i els joves respectaven els seus avis, els seus pares i la natura. I recordo, també, quan els dies i les nits eran una barreja de benestar familiar i d'afany per conèixer nova gent, noves maneres de viure i d'aprendre.

Ara tot ha canviat i la paraula educació ha caigut en desús. Els joves fan servir el seu llenguatge de paraulotes i falten al respecte als adults tot i haver anat a l'escola, haver tingut bons professors i estar ben informats. A mi, em molesta l'actitud prepotent que tenen aquests joves, en especial les noies. Tenen molta informació i no la saben utilitzar.
Però tot a canviat i malauradament des del meu punt de vista ha anat a pitjor. Sembla com si les coses bones haguésin desaparegut.
La gent ja no escriu, s'han acabat les tertúlies a la vora del foc o devant d'una taula. Tothom està pendent d'internet, de la moda, d'estar ben maquillat, de la televisió, no es comprova si la informació és vàlida o no, es consumeix de forma compulsiva, es llegeix poc...
Què de n'ha fet de la bona educació? Ho podem atribuir, tot i que han passat molts anys, al residus de l'època negra del franquisme? O potser el benestar que hem tingut als derrers anys? Els pares, han estat poc atents per saber en que passen els temps lliures els seus fills? Sabem realment el que necesiten i desitgen els joves? Sabem triar el que és el millor per a ells?
Hem de ser sempre optimistes. I ha moltes coses que ens donen benestar i molta gent que s'interessa per la cultura i la vida familiar.
El meu amic Josep n'és un d'aquests. Té 40 anys, tota la vida ha treballat de cambrer i alhora s'ha aplicat a fer la feina ben feta, ser amable amb els clients, buscar producte de proximitat de bona qualitat i a pendre's la vida en calma i gaudir-ne. Aquest és el truc per ser feliç. Així ens agradaria ser a tots.

RECORDS DEL PASSAT
Suposo que ès per l'edat que tinc, que m'agrada pensar i rememorar episodis del meu passat. I sobretot em fa feliç recordar les xerrades que he anat tenint des de que visc a Palafrugell. Aixó si, sempre en un entorn plàcid, amb tota mena de gent, amb bon temps i si es pot prop del mar. Precisament, aquesta placidesa l'he compartit alguna vegada amb la Carme, filla de l'Ernest Morató, quan de vegades ens trobem al mercat.

I sense ser-ne conscient, em van arribant imatges de l'Hotel Alga acabat d'estrenar, de Can Perico al port de la Mala Espina, l'avi Arbonés, la Teresa, la seva dona i molts d'altres.
En aquella època, fa gairabé 40 anys, no hi havia massa turistes ni massa hotels. Hi havia sobretot moltes fàbriques de suro en marxa. També. Algunes cases familiars i alguns estrengers que se sentian aqui molt ben acollits. Els meus sogres, vinguts d'Alemanya per pesar·hi l'estiu, en són un exemple.
Diria que era Can Perico, el bar de la Plaça, el més concorregut. En realitat era el lloc de la gent del poble, és a dir, dels treballadors i dels pescadors. Són ells els qui baixaven per pendre el primer "remenat" o el primer cigaló per agafar ànims per tot el dia.
Tanco els ulls i retrocedeixo vint anys: veig la gent tranquil·la que treballa, que guanya poc i espera a mig matí el segon remanat (dos dits de vi, dos dits de canya i dos dits d'aiguardent)
Però la persona important en aquell moment era l'Ernest Morató. Nascut l'any 1895 en una familia dedicada a les feines del mar, posa en marxa el "Café de les voltes de Calella" conjuntament amb la seva germana Ernestina. Poc després es casa amb Maria Albert amb qui té tres fills: en Sebastià, la Carme i la Maria. Uns fills que estan orgullosos del seu passat republicà, de la seva decisió al front.
Però del que estan més orgullosos és de la seva extraordinaria tasca de recuperació de les Havaneres que compagina amb la seva feina de barbar al carrer Pi Roig de Calella.
La seva tasca ha estat decisiva per donar a conèixer exhaustivament l'Havanera i haver fet, i continuar fent gaudir la seva música.

JO EM SENTO PALAFRUGELLENC
Tot i no haver nascut a Palafrugell, fa molts anys que hi visc i em sento totalment d'aquest poble, actualment gairabé una ciutat. Però el més important per a mi, és haver aconseguit fer-hi molts bons amics i molts coneguts. Ja puc dir, i n'estic orgullós, que conec tres generacions de diverses families de palafrugellencs. ès per això, que moltissima gent pensa que vaig nèixer i viscut sempre aquí.

Quan vaig arribar a Palafrugell, deseguida em vaig fer amb la gent. Ja de sempre m'ha agradat parlar, i aquí, hi vaig trobar el lloc ideal. M'afagía a les tertúlies, saludava a tots els que trovaba pel carrer, m'aturava per fer la xerradeta, amb qualsevol vianant que se sentís atret per la meva indumentària i el meu català tan peculiar. Per aixó, la gent no em coneix profundament no sap ben bé si sóc nascut aquí o en algún lloc de llengua castellana.
Cada vegada que trovo un conegut de Begur o de qualsevol altre poble proper, i comencem una conversa sempre apareix la frase "te'n recordes de..." i de tan escoltar, m'assabento de moltes coses que potser passen desapercebudes al begurencs o els palafrugellencs. Ara em trobo, però, que barrejo coses d'aqui i d'allà i llengües diferents.
I ultimament penso molt amb la gent que ens ha deixat i passo molt de temps recordant frases del passat que són les importants avui. No m'estic referint a la política sinó simplement a la nostra vida quotidiana.
Parlo amb en Josep Esteba que em fa pensar amb en Lluís, el seu pare, dient "Quan el meu noi torni del servei militar, serà interessant conèixer el que realment ha passat".
I acabaré aquest relat recordant la meva arrivada a Calella i alhora assent concient de la sort que he tingut de poder fer amistat amb gent que tenen els peus a terra o al mar. Recordar, em fa feliç.

LA DÈCADA DELS 50 I ELS 60
Els anys 50 van ser molt importants per mí. Després de 8 anys de servei militar vaig decidir tenir una vida normal i anar a estudiar a la Universitat de la Ciutat de Mèxic. Vaig tenir la sort que el gobern americà donava beques al veterans de guerra i no vaiug haver de fer cap despesa. La mejoria d'estudiants eren joves ex-militars com jo i aixó em va confortar molt.

A la Universitat, vaig trobar un grup de professors molt vàlids que em van ajudar: l'escultor i gravador d'alt prestigi German Cueto, el profesor de pintura Fernando Belein i també el meu amic Mr. Jackson que ens ensenyava química per poder reproduir les pintures i la tècnica del renaixement.
Més tard, vaig conèixer el grup "Muralistas Mexicans" que a banda de ser una manifestació artística, era també un moviment social, polític i identitari que reivindicava la cultura indígina i el no condicionament a una societat industrialitzada. Alguns d'ells, simpatitzans del Partit Comunista, es van inclinar per les teories marxistes provinents d'Europa i no van disimular, en els seus murals, la seva inclinació cap a la Unió Soviètica.
Poc a poc vaig anar coneixent pintors que admiro i amb els quals he tingut bona relació com David Alfaro Siqueiros, que havia estat a Palamós, Diego Ribera o el poeta David Octavio Paz entre d'altres. Amb ells vaig fer vida borratxa i disipada.
Els records més intensos dels anys 50/60, els tinc en tres amics: el primer és Allen Ginsberg (1926-1997), poeta nord-americà conegut sobretot pel poema "El Crit" (The Howl) i que va consolidar la poesia beat, una protesta contra la societat mecanitzada i materialista.
El segon és William S. Burroughs (1914-1997) nord-americà i novelista de prosa experimental i lligada a les seves expweriències amb les drogues.
El tercer és Gregory Corso (1930-2001) que va tenir una vioda molt fructífera escrivint teatre, poesia i novel·les.
Aquest és un fragment de "BOMBA", un poema de Gregory Corso, un dels integrans més representatius de la "Beat Generation"

Si, Si, entre nosaltres una bomba caurà.
Les flors botaran de plaer per sobre les seves arrels dolorides.

CAN BARRIS I LES PALMERES
Segur que tots els palafrugellencs i els que venen a passajar pel nostre poble, coneixen un recinte ampli, voltat de cases blanques amb molte vegetació, frondís, plàcid, amb pocs comerços, lluny del soroll dels cotxes, amb unes PALMERES exhuberants i el Restaurant de Can Quim amb un menú i una carta molt recomenables.

A finals del segle XIX la industria del suro ja estava ben consolidada. Tot el poble treballava de valent., els homes fent els taps i les dones trian-los. Els propietaris van construir grans vivendes prop de les fàbriques: Can Barris va ser una d'elles, també Can Mario, Can Genís, Can Prats i un llarg etcètera.
Les clases socials estaven ben marcades. Precisement l'exprtesió "sembles de Can Barris" s'aplicava a families adinerades, pioneres en la industria del suro i que feien ostentació de la seva riquesa. La senyora Rosa Barris, per exemple, anava a missa els diumenges amnb un landó que més tard va substituir el primer cotxe del poble.
Aquesta va ser una familia xic, culta, innovadora que va aportart forma de vida molt diferent, amb una casa que contemplava un camp de tenis, que era pretenciosa, amb molts contactes a Barcelona, etc. Però, al final, van estirar més el bras que la màniga i molts fabricants del suro van haver d'anar a buscar una nova feina i noves formes de sobreviure.
La familia Barris va fer destruir la seva casa, l'edifici de la fàbrica i transformar-lo en el que és avui "Les Palmeres". Va ser una pèrdua important del patrimoni local però vàrem guanyar un lloc públic de placidesa i benestar.
Camviem de tema: No us perdeu el "mirall que ha instal·lat en Carlos, el sabater de Les Palmeres.

REFUGIATS
Només cal mirar la televisió o llegir el diari i deseguida hi veiem relats i opinions sobre el que està passant amb l'allau d'homes, dones i nens que van marxant de Siria, Afganistan, Eritrea, Nigèria, Albània, Pakistan, Somàlia, Irak, Sudan, Gambia i Bangla-Desh. L'objectiu és fugir de la guerra que continua en aquests països i començár una nova vida a Alemanya o en un altre país on poder trobar menjar, allotjament, tranquil·litat i feina.

Ara bé, mentre els politics europeus van dient que el que està passant és una vergonya, les Nacions Unides van fent reunions sense resoldre el veritable problema. Tot el contrari, la industria armamentista va en augment, cada vegada hi ha més gent sense sostre, sense aliments i sense futur.
I tot aixó ens va recordant el que va passar en el nostre país el temps de la guerra 1936-1939. Els refugiats de la república van ser traslladats a camps de concentració. Un d'ells a Argelers, ben a prop de nosaltres. La guerra va comportar que moltes families es van desfer perquè cadescú va prendre partit per bàndols diferents.
Segur que molts de nosaltres coneixem, sigui perquè ho hem sentit explicar reiteradament als nostres pares i avis o parquè ho hem petit nosaltres mateixos el que va representar la guerra civil espanyola en tots els àmbits. I no nomès aquesta que tenim a prop sinó també la guerra europea (1939-1945), les guerres a Iugoslàvia (1991-1999) i tantes altres que hi ha per el món.

I jo em pregunto: podem aprendre de les nostres experiències? Que podem fer per canvi9ar bel mòn?

RACISME A NORD-AMÈRICA
De tot el que vaig escoltant de la política mundial, el que més em molesta és el racisme. Jo l'he vist i l'he viscut als Estats Units, possiblement el país més racista del planeta.

El problema és el de sempre i es diu WASP (White, Anglo-Saxon and Protestant), l'acrònim en anglès de blanc, anglosaxó i protestant. En realitat fa referència a un grup dels Estats Units, molt tancat, on la majoría sòn descendents de britànics protestants i que, suposadament, ostenten un poder social i econòmic desproporcionat i associat als estadounidencs blancs que rebutgen qualsevol ètnia, nacionalitat i cultura que no sigui la seva.
Pares i Mares Peregrins (en anglès Pilgrim Fathers, Pilgrim Mothers o, només Pilgrims) és el nom dels primers grups anglesos que el segle XVII, es van establir al terrirori del que després serían els Estats Units. Reunits per l'església puritana calvinista, fugien de les persecucions religioses i de la inestabilitat política que vivia Europa. Per altra part, el terma ianqui, s'usa per referir-se a la gent de la Nova Anglaterra, sigui de forma juganera, descriptiva, col·loquial o pejorativa, mentre, en el passat el mateix terme s'usava per referir-se als descendents directes dels colons originals anglesos,
Jo mateix m'he sentit rebutjat perquè sóc descendent dels vells espanyols mexicans i els anglosexons, els gringos, no podian tolerar que nosaltres haviem estat allà abans que ells i abans que Hollywood hagués fet la conquesta de l'oest. Així dons vivint a El Paso, un poble a la frontera mexicana, he viscut també la història de la guerra civil nord-americana amb gent de color, que són encara els més discriminats.
Quan jo era petit havia vist com els homes de color baixaven de la vorera per deixar passar els blancs. Encara ara, malauradament, sovint ens acustuman a aquests gestos i acceptem que la universitat sigui encara per a una minoria. Per sort, amb el temps ens acabem adopnant de la injusticia d'aquestes vides o alhora anem ablidant els negreros de Mataró que van fer fortunes amb els esclaus els indianos que se n'aprofitaven.

JA TINC 84 ANYS
Fa poques setmanes vaig fer 84 anys i aquest dia va ser dels millors de la meva vida, I tot, perquè vaig rebre allaus de felicitacions d'amics des de molts llocs del món.

No s'han conagut entre ells, però d'una manera o altra han estat conectats pel seu treball i la seva passió per l'art. El que és més espectacular, és la llista de països des d'on em van telefonar: Xile, Mèxic, EEUU, Canadà, Finlàndia, Anglaterra, Suïssa, Itàlia, França, Espanya.
Em vaig emocionar en constatar la quantitat de gent que va pensar en mi el dia del meu aniversari i em vaig adonar de la diversitat d'amics que he anat fent en el transcurs de la meva vida. Em vaig sentir eufòric i feliç.
Després de rebre les felicitacions, les converses van anar derivant a frases com te'n recordes de...? Com et trobes? Que fa la memòria? I de mica en mica, després d'haver rememorat el passat, vaig poder compartir les emocions amb la gent que va estar al meu costat aquell dia.
Va ser un dia en el que també vaig experimentar pensaments contradictoris. Com és que una gran part de les felicitacions les he rebut per telèfon? O per correu electrònic? O per Skype? Com és que ens hem pogut connectar a internet i veurens les cares des dels Estats Units?
Els meus nebots parlen del valor de la veu i em diuen : "t'haig de trucar més, m'agrada escoltar la teva veu, m'agrada escoltar-te per telèfon" Valoro la cominicació. Tinc 84 anys i encara em queda molt per aprendre.

GRÀCIES MERCÉ! No vull acabar aquest escrit sensa dedicar una paraules a la Mercè del quiosc del Camp d'en Prats. No només ha estat diligent a l'hora de tenir els diaris i revistes a punt quan els clients ho demanaven, sino que ha estat pendent de tot el que passava en el barri.
Han estat 20 anys a càrrec del quiosc situat en un lloc estratègic del poble. Tot i el pas dels cotxes i els aparcaments, queda un espai ben ampli a la plaça, que amb facilitat es converteix en un lloc de tertúlia, de contrast d'opinions, de proijectes,,, i la Mercè sempre ha estat allà per xerrar, però també per ajudar.
Moltes gràcies Mercè per tot el que has fet per nosaltres. Et desitgem que siguis feliç.

MÉS SOBRE NICOLAZZI A CALELLA
Josep Ma Nicolazzi, nascut el 1933 i tercera generalió d'hotelers, s'en va anar a Calella de Palafrugell després que la familia, que vivia a Girona, comprés l'hotel Alga.

D'aixó en varem parlar al derrer número. Però potser no vàrem aprofondir en la tasca portada a terma per en Josep Ma, el més astut de la familia i varitable senyor de negocis. Amb poc temps va aconseguir aglutinar persones vingudes de Barcelona, de països diversos més enllà dels Pirineus, fins a Paris i les convertia en fidels clents de l'Hotel Alga. Alhora, feia el mateix amb els pagesos, politics, artistes que s'anaven fent addictes al paisatge, el menjar i la gent de Calella.
El primer any d'estar instalats, en Josep Ma va organitzar per Carnaval , una macrofesta que va aplegar molta gent de tota la comarca i va propiciar la introducció de la familia Nicolazzi a Palafrugell i Calella de Palafrugell,
El menjador es va omplir i el servei va ser excel·lent. La decoració va superar tots els pronòstics mentre els plats anaven arribant a les taules desciplinadament. Tothom estava content i tothom tenia ganes de fer bromes. La que més èxit va tenir va ser la màscara que emergia d'un plat de sopa. També van distribuir barrets, gorres, xiulets...
Però el que més èxit va tenir va ser el ball i l'orquestra. Es van tocar tot tipus de músiques, des del fox-trot, el twist, la conga... i va durar fins a la matinada.
L'hotel Alga continua regentat per un Nicolazzi, però el funcionament a canviat radicalment. De ser un hotel casolà, ha passat a ser un hotel d'avantguardia que ja als anys 50 va decidir construir una piscina amb mecanismes de desinfecció d'aigua.
I segueixen innovant, ampliant la superficie, habitacions, cuina, les activitats de lleure per els clients... I el seu valor és, haber sabut compaginar aquesta modernitat amb una forma de fer casolana ben seva.

NADAL: EL TIÓ, ELS REIS, REGALS, LA LOTERIA
Avui vull parlar del meu amic Willy Folan, antropòleg i descubridor de la ruta maia.

Hi va anar moltes vegades i hi va fer una feina d'investigació molt important. I jo, vaig tenir el privilegi d'anar amb ell a la jungla mexicana, Sempre , aixó sí, acompanyat per una escorta de l'exèrtic. Eran uns viatges interesants, gratificants i on jo aprenia a cada segon, a cada minut, a cada moment. Encara ara, als seus quasi noranta anys, en Willy fa conferències sobre les expedicions que ha anat fent.
William Folan i la seva dona Lynda són dues persones molt generoses. I han estat ells els que m'han recordat con són d'importants les dates de Nadal. No només perqué mengem molts torrons i ens agraden les festes, sinó perqué són dies de mostrarnos generosos amb aquells que no tenen la sort de tenir una casa confortable, diners per poder estrenar algun vestit o una feina digna. En William i la Lynda ajudan tant com poden a tots els que s'ho pasen malament.
Alhora, els agrada l'art i aixó ha fet que subvensionessin l'escultura que actualment està a la rotonda d'arribada a Calella. Són dues magnífique figures de planxa de ferro: un home i una dona, gent de mar.
M'agrada el Nadal, tothom és generós.


JOSEP MARIA NICOLAZZI I L'HOTEL ALGA
A principis dels anys 50, Josep Maria Nicolazzi era un jove amb empenta i va tirar endevant la seva idea de tenir l'hotel obert tot l'any.

Aquesta decisió va ser un xoc a la resta dels hotelers del poble i va desencadenar un allau de comentaris negatius: Vindra la gent? Quin sentit té un hotel lluny de la platja? Qué fa aquí aquest desconegut?
En Josep Maria, en contrapartida, va prioritzar fer-se amic del poble i ben aviat va convidar la gent a visitar el seu nou hotel-restaurant. Més tard, va organitzar una festa de Carnaval que va aplegar el bo i millor de la comarca. I durant anys va mentenir la tradició de fer trobades amb gent d'arreu.
L'objectiu d'en Josep Nicolazzi era mantenir clientela de qualitat. Per aixó va contractar una persona que anava a Londres i altres llocs d'Anglaterra fent publicitat de l'hotel Alga. I aqui, els anglesos vestits de dandis passejant per la vora del Port Bo, es va convertir en una visió quotidiana.
El 1962 arriben a Calella provinents de França, els grans músics Jimmy Rena i la seva parella Mano, buscant un lloc acollidor, tranquil per viure i poder donar a conèixer la seva música. Troben el lloc perfecta en un soterrani del Canadell, on han gaudit centenars de joves o vells entre nosaltres, gent amb empenta i ganes de passar-ho bé.
I encara ara trobem l'ànima de Nicolazzi al darrera de qualsevol activitat a Calella i, per sobre de tot, les persones que van passant pel seu hotel.
A l'entorn del local "La Guitarra" i del gup "Jimmy Rena Trio" varen sorgir molts joves valors que, amb el temps, s'han consolidat com a destacats instrumentalistes. El club ha estat una veritable escola de jazz i una font de plaer. I després...

CATA-LANS / FLORÈNCIA
Tot i que admirava Josep Pla i havia xerrat força amb ell, he escrit molt poc sobres les llargues tertúlies que vàrem tenir i del que vaig aprendre d'ell. Per aixó, aquest mes us explicaré sobre el paper, dues situacions que vàrem compartir.

Poc després de conèxer-nos, en Josep Pla em va preguntar què en sabia del catalans. Jo vaig estar uns moments pensant i ell amb to irònic i un somriure sorneguer em va dir: "Rodolfo, d'on et sembla que venen els catalans?" Jo no vaig saber que respondre i ell em va dir: Els CATA son una tribu que van venir de l'est i els LANS una tribu de l'oest. Quan es van trobar al Danubi en van fer una única, la dels CATALANS".
Quan feia poc que m'havia instalat a Palafrigell, en Josep Pla em va dir d'una manera rotunda: "Un artista que no conèix Itàlia no pot ser artista". I a partir d'aquest dia vaig tenir el privilegi d'escoltar les descripcions que anava fent sobre Florència. M'ho va explicar tan bé que no vaig necesitar una guia dels anys 30 que tenia a casa i que m'agradava molt repassar. Vaig
anar a coneixer la Itàlia que m'havia explicat ell, Des del primer moment vaig quedar fascinat per la ciutat i vaig tenir la sort d'allotjar-me en un àtic molt cèntric i amb vistes maravelloses sobre la ciutat. Quan treia el cap pel balcó ja veie el Ponte Vequio,l'Arno, els Ufizzi, l'Ajuntament... I quan baixava tenia una altre visió de tot el que havia estat contemplant des de dalt. Recordo uns dibuixos de Miquel Àngel a les parets d'una sala subterrànea i secreta sobre la Basilica de Sant Llorenç, assetjada el juliol i l'agost de 1530. Miquel Àngel sense teles ni marbres, només amb un carbonet, va ser un grafiter clandesti. Els dibuixos van ser descoberts el 1975 i traslladats al Museu de la Capella dels Medici.
En Josep Pla m'ahvia obert els ulls per visitar Florència i des d'aleshores no he daixat d'anar-hi periòdicament.

COMPRAR UN QUADRE PER L'ASSOCIACIÓ D'AMICS DE RODOLFO CALENDARIO
Per començar repetiré una frase que faig escriure el mes passat: "Calella em va atraure fins el punt que tota la temàtica de la meva obra pictòrica va ser el mar de Calella, els pescadors de Calella, la Llum de Calella, el colors de Calella..." Alhora vull recordar que en el número anterior, vàrem citar l'Associació Cultural d'Amics de Rodolfo Candelaria cpm a organitzadora d'una tertúlia sobre la meva obra.

En l'article d'aquest mes de setembre, vull animar al palafrigellencs i a tots els que visiten el nostre poble, a fer-se socis de la nostre Associació sense ànim de lucre.
També us volem engrescar a col·laborar en la compra d'un obra singular, que és un dels meus quadres de grans dimensions (116cm x 73 cm) de la serie l'artista i els seus models. L'objectiu és aconseguir diners per cobrir les despeses.
En l'obra i apareixen objectes, animals, vegetals que forman part de la nostra quotidianitat i el nostre entorn: peixos variats, la platja, pebrots, les honades, homenots, un suquet, un pa amb tomàquet i un llarg etc. El quadre parla a partir d'elements senzils i quotidians que ens acompanyen. Mai he tingut intereès per arribar a ser millionari i per aquesta raò he donat les obres al poble. Ara demano, seguin la tradició d'altres països europeus, que s'ajudi la cultura local comprant una obra d'art

TERTÚLIES AL VOLTANT DE LA MEVA OBRA
L'any 1957, després d'un parell d'anys a Begur, vaig anar a viure a Calella. Aquest petit poble mariner em va fascinar i em va atrapar de tal manera que hi vaig viure durant 30 anys.

Una vegada acabada l'etapa a Calella, em vaig recloure a la Vila de Palafrugell perquè a la meva edat no podia viure aillat i lluny de la farmàcia i l'ambulatori.
El lloc em va atraure fins el punt que tota la temàtica de la meva obra pictòrica va ser el mar de Calella, la gent de Calella, el pescadors de Calella, la llum de Calella, els olors de Calella... I vaig tenir la inmensa sort de conectar amb els pescadors.
A cada quadre que pintava apareixien els pescadors i hi apareixen encara ara els colors del mar, la silueta d'un calallenc o d'una c alallenca i la descripció d'un bocí de la vida de la gent del lloc. Encara ara, tot i que no puc anar a veure el mar cada dia, en pinto un boci sobre una tela.
Tot i que la meva obra a tingut molta difusió arreu del mon, agraeixo la feina que fa l'Associació Cultural Amics de Rodolfo Candelaria per donar-la a conèixer a casa nostra. I, és precisament aquesta entitat, que conjuntament amc l'Associació de Veïns i Amics de Calella, aquest estiu a seleccionat cinc dels meus quadres que seran exposats a les Escoles velles.
El 19 d'agost, el dia de la inauguració, en Gerard Prohias i l'Agustí Fernandez, molt bon coneixedors de la meva manera de pensar, de treballar i d'expresar-me, aniran provocan converses entre els asistens amb l'objectiu d'acostar-se a la meva obra i també a la meva persona.
Us animo, doncs, en aquests dies de canícula a participar i a construir una bona tertulia entre tots nosaltres.

D'OSCA A BERLIN
Avui m'agradaria recordar en Pasqual i la Teresa Bruned, els meus amics de sempre i per sempre. Van néixer a Lastonosa, un poble de la provincia d'Osca en mig dels Monegros i als anys 70 es van instal·lar com a guardes dels apartaments Calella Residencial, ben aprop d'on jo vivia.

El veinatge va comportar una relació molt estreta. Durant molts anys, els dies de festa anàvem a dinar plegats. Vàrem recórrer tot l'Empordà buscant i gaudint dels plats senzills i casolans elaborats per excel·lents cuiners i cuineres anònims.
La Teresa era també molt bona cuinera, en Pasqual gran gourmet i jo un "bon vivant". El trio perfecte.
Però les nostres sortides no servien només per menjar. Durant les vacances, ens allunyàvem de Palafrugell i fèiem pels voltants del poble d'en Pasqual i la Teresa. Gaudiem plegats de la contemplació dels camps i de la vida rural. Allà, les persones eran d'un altre món. Generoses alhora que esquerpes. Amb pocs diners, però aprofitant el que donava el camp i la natura. Generoses i amables. Va ser una bona experiència per a mi conèixer i compartir noves formes de vida. Eren gent d'un altre món que no es creien que una persona pogués viure de la pintura. "Vives de esto? - Em preguntaven.
Per altra banda, la seva filla Mercedes havia triat una vida diferent. Va estudiar informàtica a Suissa en uns anys en que en el nostre pais apenes se sabia el què era. Va viartjar quab ebcara hi havia el mur de Berlin i la gent no havia sentit a parlar mai de Espanya ni de Catalunya.
Un abisme entre dues generacions. Un abisme entre les dues cultures.

NENS I ADULTS: DOS MONS
Qué a passat que cada vegada la gent es més incivica? Perqué costa tant saludar? Dir bon dia? Serà que cada vegada ens tornem més individualistes? La realitat és aquesta però jo sempre em trobo en situacions que em permeten ser optimista i tinc molt bones experiències del contacte amb els adolescents.

Periódicament, incentivat pels mestres de les escoles de Palafrugell, faig trobades amb alumnes dels diferents centres educatius del nostre poble i deixo que em facis preguntes, algunes aparentment banals i altres més profundes. Sr. Candelaria, com es que porta sandalies en ple hivern? Quans anys fa que viu a la nostre vila? On ha nascut? Vostè, és pintor o escultor? Com va ser que va venir a viura a Palafrugell? Li agrada el nostre poble?
Quan els nois i noies van pel carrer amb els seus pares i em saluden, de seguida els pregunten, "Qui es aquest?" Aleshores ells contesten orgullosos: és el senyor Rodolfo Candelaria, pintor i escultor. I jo m'adona que cada vegada els joves sínteresen més per la meva obra i n'estic content. Alhora observo que de mica en mica els nens que jo tracto, van abandonan el "hola tuuu" i el subtitueixen per "bon dia tingui". Estic satisfet del canvi.
Per acabar full dir que fa unes dues setmanes vaig caure pel carrer i un bon grup de joves va venir a ajudar-me. Hi ha un abisme entre els interessos dels adolescents i els meus però estic content de poder compartir estones amb ells i apreciar entre tots la importància de valorar la pintura, la lectura, la cultura en definitiva.

EL CONDELL DE LA GENT GRAN A PALAFRUGELL
Ara fa 20 anys, la situació de la gent gran al nostre poble era força diferent de la d'ara. Per un costat, l'economia anava molt bé, el benestar de la gent era més gran i gairabé tothom tenia les seves necesitats bàciques cobertes. Per altre costat, encara no estàven consolidades les institucions i projectes dedicats als jubilarts.

Palafrugell va ser un dels pobles de la provincia de Girona pioners en crear una associació que pogués trovar recursos per ajudar a resoldre els problemas de la gent gran: com fer una instancia, com aconseguir ajudes, com saber conectar amb advocats que poden resoldre problemes, en definitiva donar seguretat als qui l'edat ja no els permet fer el que feien quan eran joves. El Dr. Sendra -bon amic i gran metge- va ser el qui va tenir l'idea de crear aquest Consell de la Gent Gran, estructura que ja existia en altres pobles.
En Jaume Guasch, l'impulsor i el president de l'entitat acabada d'estrenar. Va treballar de valent per donar-la a conèixer i ibtenir ajudes que augmentéssin el benestar dels jubilats. Ell va plegar al cap de 4 anys, però ja va deixar l'organització feta per a que els seus successors continuéssin la seva tasca. De tota manera, com a conseqüència del seu caràcter i la seva actitud generosa, va continuar ajudant l'associació.
Actualment els jubilats s'apleguen per anar d'excursió, trobar-se en algúns dels espais subvencionat per les caixes de Palafrugell, fer tertúlia... Les coses han canviat, però l'emprenta deixada pels fundadors del Consell de la Gent Gran a Palafrugell, es mantindrà sempre més.

WILLIAM HOLDEN, actor (1918 - 1981)
William Holden va començar la seva vida professional com a actor dels anys 40 i va treballar fins als 60. Havia nascut en una familia benestant, li agradava fer teatre i va consolidar la seva carrera com a actor de cinema. Potser el recordeu per les seves pel·licules: El pont sobre el riu Kwai, Grup salvatge, Casino Royal, Trobada a París, El crepuscle dels deus i un llarg etc. Potser els vostres pares us n'han parlat o vosaltres ja les coneixeu.

Els homes l'envejaven i reconeixien el seu talent i alhora gairabé totes les dones n'estaven enamorades. Però, per contra, la seva vida quotidiana i la seva vida amorosa eran catastròfiques. Alcohol, molt d'alcohol, trifulques amb la seva dona i les sevas amants, insatisfacció, etc.
La premsa rosa també va col·laborar en aquest desastre. William Holden va morir a casa seva totalment borratxo i sense companyia. Al cap de 5 dies, la seva asistenta va trovar el seu cos resecat a la cuina. Tenia 63 anys.
Jo tinc molt bon record d'ell. El vaig conèixer a principis dels anys 50 acabat d'arribar de la guerra. Era jove, emprenedor, conversador i amb molta empenta. Vivia a Compton (California) i cada dia passava una estona al bar del poble. Jo també n'era un asidu i allà vàrem coincidir. Ell tenia una audència fidel tot i que no explicava mai intimitats. En canvi, relatava amb facilitat la aseva vida quotidiana.
Segurament s'hauria fixat que jo estava sol i no tenia gaires diners. Em convidava a dinar i també a parlar compartint les nostres vivències profundes al front. Ens desfogàvem mùtuament del nostre malestar i de la duresa de la vida que haviem hagut de suportar. Compartiem idees, aventures i soledats.
Jo sentía que em protegia i jo el feia sentir a ell com una persona normal que passava desapercebuda i que l'apreciava.
Estic content d'haver-lo conegut i haver contribuït a donar-li pau, encara que només fos durant un mesos.

HENRY MILLER
Als anys 50 vaig tenir la sort de conèixer Henry Miller i sobretot la sort de poder anar a casa seva a Big Sur Califòrnia per xerrar intensament amb ell i els seus amics. I ara aprofito per explicar, sobretot als més joves, que Henry Miller -nascut l'any 1900- és un del escriptors més rellevants del segle XX.

De jove, va treballar en diversos oficis ajudant del seu pare ( que era sastre), de jardiner o de repartidor de telegrames entre altres, abans de fer l'any 1929, el seu primer viatge a Europa i instal-lar-se l'any 1931 a Paris rebutjat per la societat nord americana.
El 1934 publicà a Paris la seva primera novel·la Tròpic de Càncer, considerada com a autobioigràfica. L'any 1936, Primavera negra; i Tròpic de Capricorni el 1939, El colós de Marussi el 1941 i finalment la trilogia formada per Sexus (1949), Plexus (1952) i Nexus (1960).
Els llibres de Miller expliquen una sexualitat sensa tabus ni sentiment de culpa, moguda pel desig i la passió, viscuda sensa fre, satisfactòria i plaent per a ell i les seves amants.
Tràpic de Càncer, va provocar un veritable escàndol, i va ser perseguit per la censura fins al 1964. Finalment, però, la justicia americana el va autoritzaer, en un procés que es considera l'inici de la revolució sexual.
El valor de l'obra de Henry Miller no es trova però, en el sexe, en la seva literatura eròtica, sino en la seva cobntestació. El seu llenguatge explicit és tan sols una fórmula per capgirar una societat hipòcrita, falsa i mentidera.
La meva relació amb ell va ser sempre entranyable. Tots dos som capricorn i aquesta circunstància va reforçar la nostra amistat. A tots dos ens agradava el jazz i anar-lo a escoltar en llocs recòndits i càlids. Feliços anys aquells!
Henry Miller va morir el 7 de juny de 1980 a Califòrnia. La seva obra encara és viva.

65 ANYS DE TREBALL - FEBRER 2015
El 14 de febrer inauguraré una exposició retrospectiva de la meva obra des dels anys 50 fins a dia d'avui. Estic orgillós d'aquest conjunt i alhora content de poder-la mostrar a Palafrugell. Aquest poble ja és el meu poble. Moltes vegades m'he enfadat amb ell i amb la seva gent però sempre m'hi he reconciliat. Han estat renyines de familia.

En els múltiples parets del Museu del Suro podrem veure -per ordre croonològic- diferents tècniques i estils. M'emociono quan penso que el primer quadre és un cubista titulat "Adan i Eva" i accepto que potser serà la meva derrera exposició.
Des de que vaig arribar aqui, he pintat gent del país i he intentat aportar tot el que he pogut a través de les meves figures, sobretot dels pescadors. En realitat, la meva obra és un inmens reconeixement a tots ells.
I repassant la quantitat de records que tinc a Palafrugell i sobretot de Calella, em vé a la memòria com vaig conèixer a la Srta. Macià, filla del president. Ens vàrem trobar per primera vegada a Can Batlle i a partir d'aquest dia vam passar hores xerrant una mica de tot i de res. Ens ho passàvem bé i ella reia molt amb el meu català aleshores macarrònic. L'amic Pere Gubern també em feia parlar i parlar. Cada trobada era també una magnífica classe de català. I estic segur que a tots dos els hagués agradat passejar-se pel Museu del Suro observant els meu quadres.
Passeu-vos ho bé contemplant-los! Jo gaudiré si vosaltres us sentiu atrets pel nostre paisatge i el nostre mar.

TRES EMPRENEDORS - GENER 2015
Als anys 60 es va acabar la tranquil·litat a les platges de Calella. Va arribar el boom del turisme i darrera seu el boom de la construcció i l'arribada de treballadors del sud d'Espanya, disposats a fer el que fós per tenir feina i formació per els seus fills.

Tots sabem com va anar, però a mi m'agrada explicar-ho a través de tres amics. En Fede Prats de Barcelona i arquitecte, en Santiago del Solar Merino, També de Barcelona i aparellador i en Francisco Aguilar, provinent d'Andalosia, paleta i més tard empresaro. Tots tres s'instal·len amb les seves families a Palafrugell. Tots ells provenen de mons diferents però tenen la mateixa ambició i s'associen per materialitzar projectes de construcció. Conjuntament amb altres grups amb els mateixos interessos van canviant la fesonomia de Calella, Llafranc i Tamariu i alhora el teixit social del nostre poble.
L'arquirtecte, l'aparellador, el paleta, la Brigitte i jo varem pagar la novatada. Ens vàrem enfrontar al disseny i la construcció d'una casa real en un terreny muntañós. El resultat va ser un edifici laberíntic i amb moltes escales. Aixó si, estèticament era una casa preciosa per dins i per fora exhibia un encertat color rosa. Va sortir en algunas resvistes de decoració com a "La casa rosa". Ah!!! I ara tots tres, en Fede, en Santi i en Francisco, gairabé jubilats, han tingut una llarguíssima trajectòria com excel·lents professionals.
Aquestes trifulques van generar una bona amistat que perdura encara i ha propiciat diversos viatges per la península ibèrica. Recordo en especial un que vàrem fer a Pamplona en Santiago i jo. Per primera vegada a la història no es van fer els San Fermines. Una amenaça d'ETA ens va espetllar la festa. És per a tots nosaltres un record inoblidable. Tan inoblidable com tots els moments que hem compartit a la nostra estimada Calella.
Aquests records es sobreposen a l'inavitable crítica de la destrucció del port, del poble, de la manera de fer pròpia. I com que la memòria és selectiva, ara només recordo els bons moments que vàrem passar.

ELS RUSSOS QUE HE CONEGUT - DECEMBRES 2014
La vida m'ha portat a conèixer russos d'origens i ideologies diferents. El primer que vaig conèixer va ser a través del meu amic Charles Eanet quan vaig anar a estudiar Arts Plàstiques a New York.

En Charles fou qui em va portar per primera vegada a "Little Rússia", un barri prop de Brighton Beach. Hi escoltavem música, beviem vodka i ballàvem i ens enteniem en inglès, rus, castallà... el que fós.
El meu pare, treballava per als EEUU per localitzar i denunciar comunistes infiltrats en associanions de treballadors. Tot i no ser comunista n'havia tractat molts i a través d'ell vaig conèixer russos que havien format part de la brigades internacionals i lluitaven contra el feixisme a la guerra civil espanyola.
En traslladar-me a Mèxic per estudiar Belles Arts als anys 50, em va ser fàcil conectar amb la comunitat russa i fer amistat amb militants del Partit Comunista de Mèxic i amb republicans espanyols, fent veritablement d'esquerres i idealistes en tots els sentits!
El 1927 va aparèixer a casa nostra el coronel tsarista Nicolas Woevodsky i la seva dona aristòcrata englesa anomenada Dorothy Webster que buscava un lloc paradisíac vora el mar per instal·lar-s'hi ja per sempre. Es va enamorar de Cap Roig i d'una diminuta cala que des d'aleshores s¡anomena "El bany de la russa". Van fer-se construir un gran castell per a ells i els seus convidads i poder mostrar publicament totes les seves excentricitats. Ara la casa és un centra cultural propietat de CaixaBank envoltat de plantes autòctones que arriben fins el mar.
Els aiguamolls de Pals eren un dels meus llocs preferits. Malauradament, la instal·lació d'antenes i altres estructures construides per emetre propaganda antisovietica del 1959 al 2001, van canviar el paisatge. Jo tenia una amiga que hi treballava i a través d'ella vaig fer molts russos.
El contacte amb tota aquesta gent em va obrir la ment. Fóssin comunistes o anticomunistes, vaig aprendre de tots ells, i n'estic orgullós.

AVUI VEIG EL POBLE AMB UNS ALTRES ULLS - NOVEMBRE 2014
Els meus veïns del Camp d'en Prats, tenen la costum d'anar-me explicant els esdeveniments, curiositats i xafarderies del nostre barri i, sobretot, allò que a mi em passa desepercebut. Jo estic encantat i agraït.

Ahir, em van dir que l'empresa de neteja que hi havia a la cantonada dels carrers Sant Sebastià i la Lluna i que funcionava molt bé, havia agut de tancar perqué l'edifici esrava en molt males condicions i era perillós. Han arribat a un acord amb el propietari i han marxat. És cert que l'inmoble ja té més de cent anys, però l'empresa de neteja va fer una pbra a la planta baixa adequada a la feina que havia de desenvolupar.
Com és que de cop i volkta s'han adonat que l'edifici està en males condicions i que és perillós continuar ocupant-lo? Quan es van fer les obres, ningú no va avisar de les males condicions en que estava? Tenien el permis d'obres? L'Ajuntament no va avisar, és la seva obligació i la seva responsabilitat fer una visita al local abans de permetre la instal·lació d'un negoci si no es compleixen les condicions. Ha estat un deteriorament sobtat?
Sembla que aquest tram del carrer estigui maleit. Just davant d'aquesta casa hi ha unes galeries que estan constanment ocupades per joves que es fan amos del lloc. Hi van amb bicicleta, skate, seuen a terra, fumen, criden... No pensen amb l'altre gent que hi passa i només fan nosa i soroll.
Ah! Els comerciants marxen de la vila. Els carrers es veuen abandonats i amb botigues tancades. Quina desolació! Quina mena de poble és el nostre?

AVIS IMPORTANT: Per motius de seguretat i falta de manteniment d'aquest edifici ens veiem obligats a tancar aquest local un any després de la seva obertura.
L'empresa no es veu afectada i segueix oferint els seus serveis com ho ha fet des de fa molt temps.

NEW YORK, NEW YORK - OCTUBRE 2014
Els anys 50, estant a l'exèrtic, vaig tenir l'oprtunidad de visitar New York i ja des del primer moment, em vaig adonar que estava a la capital del món. Per a una persona com jo que provenia d'un poble petit, entrar en una ciutat tant enorme, visitar un museu i trobar-hi els quadres que jo havia vist en fotografiA. l'impacte és grandiós. Em vaig emocionar escoltant jazz en viu en llocs emblemàtics com Greenwich village, Broadway... Tot era nou, divers, entranyable i alhora inmens... Em sentia feliç i desbordat.
________________________

Va ser allà on vaig descubrir verdederament el que era l'art plàstic. Em vaig recórrer tots els museus i quan més obres contemplava, més en volia veure. Una i dos i més vegades. Va ser com una borratxera. Em vaig sentir molt feliç i em va servir per aprendre molt.
A més vaig tenir la possibilitat de veure, en les sales del sòtan del Metropolitan, obres que no havien estat mai exposades. Pintures i escultures, grans i petites, que es trobaven en un magatzem esperant, potser, que un dia fóssin mostrades al món. Per a mi, tenir un Durero a les mans va ser fantàstic.
Quan sortia d'un museu anava a passajer amb els ulls ben oberts, que és la manera adequada per conèixer una ciutat. I així va ser com jo vaig anar recorrent els barris. Quan colors de pell! Quantes classes socialñs! Quants estils de cases! Quantes formes de vida!
En l'observació d'aquesta diversitat em vaig adonar de com era de jove aquest país construit per millons d'inmigrants de tot el món valents i emprenedors. Van començar a arribar a principis del segle XIX, van fer desapareixer les tribus autòctones i van construir un pais amb una societat diversa que pretén governar el món. El somni americà.
En aquest procés de construcció del pais, ha estat fonamental i ho és encara, el paper de New York. Ha liderat el procés de transformació del país i ha estat la porta d'entrada d'ideologies, formes de vida, desenvolupament industrial...
Els llibres i el cinema ens ho han explicat abastament. Elia Kazan a "America, America" (1963), Charles Caplin a "Charlot emigrant" (1917) i James Gray a la recent "El somni de Ellis" (2013) entre tand i tand d'altres...

SETEMBRE 2014

            

LA TERESINA CELEBRA EL SEU 5è ANIVERSARI
El 14 d'agost la figura emblemàtica de la Teresina, situada al carrer Pi i Margall davant del Mercat de la carn i que durant la resta dels dies fa companyia a totes les parades del carrer, ha volgut celebrar amb tots ells el seu aniversari, i no pot ser més bonica la seva imatge guarnida amb un collaret de bitxo, tirabec, i fishalis, acompanyada d'un cistell amb els millors productes que podem trobar durant aquesta temporada.
El seu artista, en Rodolfo Candelaria, va estar ben content al costat de la seva teresina i va voler tenir per el record aquesta fotografia. Vol agrair a tots i en especial a la Carme de "Fruites i Vedures Carme" i el seu equip per deixar tan bonica la figura en aquest dia tan especial. Una figura que es va fer en homenatge a les dones del mercat i que representa a la dona treballadora i a la dona de casa.

AGOST 2014

              

GERARD GRAU, UN FUTBOLISTA AMB FUTUR - JULIOL 2014
Gerard Grau Galceràn té 10 anys i somis ser futbolista d'elit i formar part de l'equip del Barça. S'entrena i treballa molt per aconseguir-ho. De fet, la passió per l'esport li ve del seu avi Miquel, atleta i futbolista. A casa a mamat aquesta afició, l'admiració pels grans liders i alhora la capacitat de sacrifici que comporta ser un bon jugador.
Jo vaig conèixer en Gerard quan era un marrec de 3 anys precisament a casa del seu avi, on jo anava a fer-me massatges per alleijar els meus mals d'esquena. Ben aviat es va fixar i mostrar interès pels meus dibuixos i deseguida vam congeniar. No és habitual que passi aixó amb nens tan petits!

Als 4 anys, em va ensenyar una llibreta que li havian regalat i jo vaig dibuixar-li un elefant a la coberta. Després va venir un collage amb figures de jugadors de futbol i des d'eleshores li he anant fent dibuixos que ell aprecia i m'incentiva per continuar.
A mi m'agrada estar amb ell tot i que no parlem gaire. Sento que tenim una conexió especial. Fins i tot un dia li va dir al seu avi: "Em pots demanar que et doni qualsevol cosa, menys els dibuixos Rodolfo Candelaria".
En Gerard és molt petit fisicament però ben format, també mentalment. És tancat al món i obert als amics i té afany d'anar pujant. Aixó va fer que un bon dia es decidis a jugar a l'escola de futbol.
Va començar de porter però deseguida va voler canviar perquè considerava que era una feina que passava molt desapercebuda i no brillaba prou. Ell volia ser com Messi. El pertànyer a un equip i tenir l'oportunitat de entrenar-se, tenir bons companys, anar tots a la una quan estan al camp, concentrarse en el que s'està fent, practicar el joc net, superar-se sempre, saber formar part d'un equip... ha canviat la personalitat d'en Gerard. Actualment juga al Palamós C.F.
Aquesta vida esportiva l'ha portat, només amb 10 anys, a ser bon estudiant, aprendre anglès, interessar-se pel que passa al món i al seu entorn, practicar el treball en equip i acceptar les critiques.
Estic content de tenir una relació entranyable amb en Gerard. Ens trobem sovint i ens ho passem bé parlant anglès, dibuixant o simplement estant junts. Sóc el seu amic i em sento bé amb ell.

LA MEVA ARRIBADA A CALELLA.- Juny 2014
El gener de 1958 em vaig instal·lar a Begur. Aleshores era un poble molt petit, soliteri i ben diferent de la meva terra americana i m'hi vaig sentir molt ben acollit. I vet-aqui que una nit sentu que comença a bufar un vent fort, tan fort que no em deixa dormir. Continue el matí amb fortes ràfegues i molt fred. Aixó és la tramontana, em diuen. Però jo no puc suportar-ho més, abandono el poble i fujo a Andalusia animat per uns treballadors que treballaven en la construcció de l'Hotel Cap Sa Sal de Begur. M'hi estic uns mesos però senro com l'Empordà em crida.
Aleshores, un vespre, el meu amic Enric Segur em va portar a un poblet desconegut on ell hi tenia uns amics. Hi arribem de nit i entrem a la taverna de Can Batlle. Les converses s'aturen i em miren de dalt a baix: la barba exuberant, els cabells molt llargs i la roba estrafolària. L'Enric demana si tenen algun allotjament per mi. Silenci. En Marcelino s'ho rumia i diu "Si, però només per a una nit" Una nit va durar 5 anys. I menjar, on puc anar a manjar' li vaig preguntar. Doncs, allà on menjo jo, a Can Massio on viuen la Lola i en Perico Ferrer. La Lola, la millor cuinera del món, també anava per les cases a fer rostits i altres delicies. Em tractava sempre de "señorito" i no vaig poder aconseguir que em digués pel peu nom.
En arribar a Calella, vaig tenir la sensació que entrava al paradis. Buscava pau i tranquil·litat i en aquella època n'hi havia molta. Em pasava les hores mirant la platja del Calau pràctiament sol. A l'hivern no hi havia turisme només algunes families de Palafrugell i Girona. Hi havia poca vida pel pobla perque la vida la feien els pescadors. O eran a la mar o a casa reposant. Sortien de matinada, tornaven de llevar cap a les 9 h del matí i encara tenien de netajar les barques i ordenar les xarxes. Del peix s'en cuidaven les dones. El bo anava al mercat i als hotels i els del poble es quedaven els moixons.
Amb en Lluís Fpnset, el meu veí, que era més o menys de la meva edat, no paravem de parlar de nosaltres, de la mili, del mar... de qualsevol cosa... També em preguntava com era la vida a Amèrica i a Europa i jo li demanava per la dels pescadors. Sempre teniem un tema o altre. Em portava al Golfet a tirar el rai i esperàvem que ñes salpes anessin a menjar aigues.
Jo tenia moltes dificultats per entendre i parlar el català salat. Però m0agradava escoltar-los i parlar. I així, de mica en mica en vaig aprendre i anar fent migues amb la gent de Calella.
No puc evitar pensar wn l'impacte que, en arribar a Calella, em va fer el mar, la plartja, les illes... tot. Encara ara el sento dintre meu.

NO HI HA MIRALLS EN LES CASES? ON ÉS L'ELEGÀNCIA?
Maig 2014
Des de temps inmemorial, les dones s'han arreglat, pentinat, s'han posat joies o simplement penjolls per ser atractives als homes i també per sentir-se bé amb elles mateixes. L'elegància és una paraula ancestral. Però, des de fa unes quantes dècadas, a casa nostra, tot ha canviat radicalment.
Les dones i també els homes busquen el benestar en el cultiu del seu cos, en la cirugia estètica, en l'abús de cosmètics, sessioins exhaustives al gimnàs i dietes irracionals.
A l'estat espanyol, cada any es fan 400.000 operacions d'estètica. Els llavis, el nas, i la barbeta són les tres zones més demanades, però també les liposuccions i els augments de pits. Segons les xifres de la Societat Espanyola de Medicina i Cirurgia Cosmètica (SEMCC), el 40% de les persones que s'adrecen a aquestes consultes estan obsessionades pel seu aspecte fisic i en un gran nombre, després de l'operació, queden insatisfetes.
Lluny queden les paraules "chic", "a la moda", "elegància", "anar conjuntat" que s'aplicaven, no fa tans anys, el vestuari femení de totes les classes socials. Si no hi havia diners per comprar els modelets originals, les modistes copiaven els grans disenyadors.
Ara la roba ha de durar poc per poder canviar constantment d'estil i colors. S'ha de comprar els vestits a les grans superficies perqué siguin iguals que els que porten les presentadores de la televisió. I per sobre de tot el vestuari ha de fer-nos semblar joves i sexis.
Ah! I tot el que he dit, és aplicable tan a les dones com els homes. Cosmètics per a homes, cremes diverses per el cos i la cara, musculació, roba interior de marca, depilar-se, tenyir-se el cabell i fer-se la permanent... En aixó sí que hi ha igualtat!!
Aixó és el que ens ha portat l'anomenada societat del benestar, que ara ja s'està desmuntant.

NO FEM DE LA CIUTAT UN FEMER - Abril 2014
A la web dels ajuntaments de Barcelona, Girona, Ontinyent, Cervera, Torroella de Montgri i un llarg etc, es fa referència a l'incivisme dels propietaris de gossos que deixen els excrements a la via pública. Uns sancionen, altres fan campanya amb eslògans ben explicits, alguns simplement fan recomanacions i molts tenen una normativa clara al respecte. El que es comú a tots és la preocupació perqué els amos dels gossos no assumeixin la seva responsabilitat i embruten els carrers i places. Les campanyes dels ajuntaments no acaben d'aconseguir el seu objectiu tot i que aquest és un tema habitual a la premsa i als mitjans de comunicació.
Amb l'etiqueta "Ontinyent saludable" i el lema "No fem de la ciutat un femer" el poble tira endevant una campanya de consienciació per mantenir-lo net. Fan xerrades, exhibicions relacionades amb els gossos, cartells informatius etc.
A Castellar del Vallès posen multes que poden arribar a 700 € per no recollir els excrements i a Capdevànol en demanen 300 €. A Sant Cugat del Vallès, l'Ajuntament ha iniciat la campanya "Ecscuses" per combatre l'incivisme de les persones que no recullen els excrements de gossos. "No deixis que el teu gos la cagui. AJUDA'L" es el que diuen els cartells de Julià de Ramis i Medinyà. A Granollers busquen l'escarni públic, més que la sanció, i tornen la caca de gos a qui no la recull. Com a curiositat direm que a Ciutat de Mèxic, en la campanya que fan per mantenir els parcs nets, canvien caca de gos per minuts de wifi gratis. Ja ho veieu, les estràtegies són míltiples!
No oblidem, però que hi ha un percentatge de persones que es comporten correctament i vetllen pel benestar dels seus gossos i respecten les persones i els espais. Aquests són els que passen desapercebuts.
Em temo, de tota manera, que aquesta no serà l'última vegada que tractem aquest tema, perqué les expectatives de solució o de simple millora no són gaire optimistes.
Com s'entén que aquesta societat tan higiènica i sensibilitzada encara no hagi deixat de conviure amb els excrements dels animals de companyia?

8 DE MARÇ - Març 2014

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat
            
 Mª Mercé Marçal

A la Conferència Internacional de Dones Socialistes que es va fer a Copenhaguen l'any 1910, Clara Zetkin va demanar d'instituir el 8 de març com a Dia de la Dona Treballadora. I encara avui, es continua celebrant per reivindicar la igualtat de drets personals i laborals entre dones i homes. Sabem que a Nord Amèrica ja al 1857, un grup d'obreres tèxtils va fer vaga per aconseguir millorar les seves condicions de treball.
Al segle XIX amb la revolució industrial, va crèixer espectacularment el número de dones que van anar a treballar fora de casa rebent un salari, més baix que els homes en la majoria de casos. Simultàneament, és clar, s'encarregaven de la casa i de la familia. I ben aviat es van multiplicar els moviments de dones -molt valentes- que demanaven reducció de la jornada, una edad mínima perqué els nens poguesin treballar, compensacions econòmiques en cas d'accidents laborals, mesures per prevenir-los, etc...
Catalunya no va quedar al marge d'aquestes reivindicacions. Ja l'any 1881, 3.500 treballadores del sector tèxil d'igualada van demanar millors condicions a la feina.
A Palafrugell, des de mitjan segle XIX, les dones sempre van treballar a casa i a més, a la fàbrica triant taps, netejant el peix i les xarxes quan els pescadors arribaven, venent a mercat el peix o les verdures, etc... Aixó si, les que treballaven al suro, van aconseguir, com una gran cosa, sortir 1/2 h abans al migdia per anar a fer el dinar!
Jo no puc evitar pensar en la meva mare i repetir el que tantes vegades he dit.
Que l'admiro a ella i també a totes les dones que d'una manera callada i valenta s'han fet càrrec de la familia i a més d'aixó han dedicat gran part del seu temps a treballar fora de casa o portar algun negoci.
Jo he volgut fer un homenatge a totes les dones amb les meves escultures. LA TERESINA està devant del mercat i porta un cistell.
De dones treballadores n'hi ha una al Passeig de Castelló d'Empurias i l'altra al de Palamós.
Es el meu homenatge a les dones. Perquè no passin mai desapercibides i siguin valorades per la seva feina i com a persones.

PER LA MEVA MARE - Febrer 2014
Y volver a sentir en nuestra mano
aquel latido de la mano buena
de nuestra madre... Y caminar en sueños
por amor de la mano que nos guia

                        Antonio Machado

Sens dubte, la dona més important de la meva vida ha estat la meva mare. M'ha portat a aquest món, m'ha suportat i sempre ha estat al meu costat. Nascuda el 13 de març de 1902 a Durango, Mèxic, va posar la seva vida i els seus coneixements al servei dels altres i va actuar sempre condicionada per la vida que feien els seus pares.
El meu avi matern, Carlos Augusto Work, va néixer a l'Estat d'Illinois (EEUU) i a finals del segle XIX va marxar a Mèxic a fer fortuna. Va ser on va conèixer Margarita Cisneros, la meva àvia. Va tenir 5 fills: la meva mare i quatre nois. La feina del meu avi els va anar portant a diversos punts de Mèxic i ella va poder estudiar a les escoles nacionals, que en aquell moment erenles més avançades d'Amèrica. L'any 1915 la familia s'entorna als Estats Units, fugint del malestar que havia generat la revolució mexicana.
A El paso, Texas, comencen una nova vida i aqui es on es conèixen els meus pares.
Va ser una època intensa per a la meva mare que estudiava infermeria i alhora continuava cuidant els germans.
La segona guerra mundial, va trasbalsar la familia. Els homes van haver de marxar al front: a Filipines, Birmània, Itàlia, a aturar els japonesos... Molts d'ells no van tornar a casa... Va ser un mal moment per a tots.
La meva mare va continuar fent d'infermera, ajudant, estant pendent de l'avi i tirant-nos endevant al meu germà i a mi. Ens cuidava excessivament, ens feia pendre moltes medicines i ens portava sovint al metge. El meu germà es prenia les vitamines com si fosin caramels! Jo en canvi les llan çava. Era un nen molt megut, però tenia la sort que el meu avi em portava a la biblioteca i m'obligava a estar quiet. Quan en sortiem, anàvem a un bar a pendre una cervesa i algunes tapes. Potser el meu afany de bars em ve d'aqui...!!!
La meva mare m'estava sempre al darrera, em curava les pupes resultat de les baralles i en renyava... i jo, només esperava el moment de tornar a casa i trobar-me a sobre la taula aquells plats tan sucolents que ella cuinava.
La meva mare va morir als 92 anys. Jo encara penso sovint en ella.


ELS TRES MAGS D'ORIENT: L'ISIDRO, EN RODOLF I L'ANTONIO - Gener 2014
1964 Els Reis desembarquen per primer cop a Llafranc
Diu la tradició que els tres Reis van estar tan contents d'haver trobat l'infant Jesús que després d'adorar-lo i deixar l'or, l'encens i la mirra, a la tornada cap el seu pais van anar repartin regals a tota la gent que trobaven pel camí, especialment els nens. Des d'aleshores cada any tornen i repeteixen aquest gest. Les cavalcades en els quals els Reis arriben fisicament a cavall, amb cotxe, tractor o barca van començar a mitjans del segle XIX a l'Europa católica. És a cada poble de la peninsula ibèrica i a Mèxic on son més lluides i amb tot aixó, els petits els queda el misteri de com els Reis poden ser per tot arreu i sortir a la televisió a la mateixa hora que desfilen pel carrer.
Tanqueu els ulls i mireu el Llafranc del anys 60 a la tarda uns dies abans de Reis. Poques cases moltes buides un parell de persones al carrer i cinc nens que tornen de l'escola de Palafrugell. El fred és viu, el mar blau i el cel nitid. Jo estic assegut amb unds amics a l'hotel Llevant i anem fent comentaris entre copa i copa spnre la cavalcada de Reis a Palafrugell. I un diu "suposu que abans els Reis devien arribar per mar, no? I fent broma fent broma, ens anem animant i ja donem per fet que els Reis d'Orient han d'arribar per mar el dia 5 de gener al vespre. Dit i fet. Ens adonem que només hi ha cinc nens que viuen a Llafranc, però decidim de tirar-ho endevant.
D'on treurem els vestits? De seguida la Montse de l'hotel Llevant, diu que ella té un negligé, una bata i collarets. Uns quants fem les corones amb cartulina daurada i jo porto unes gel·labes que vaig comprar al Marroc. Ja està tot a punt però ens falta la barca. Rimuem... Ja està. L'avi de Can León és pescador i segur que ens portarà.
El Rei Negre que era l'Isidro, un cambrer del Llevant. El Rei Ros, Toni el cuiner i el blanc jo mateix. Tots voluntaris emocionats.
Aleshores encara no hi havia el port i vàrem decidir que el Reis sortirien de la cala de darrera i anirien navegant fins a l'embarcador on ens esperaria la Carrossa Reial, un mercedes de Sir Robert amb matricula 3reis3. En el trajecte cap al pont, anàvem veient el fanalets repartits pels abres i a l'arribada ens esperaven una multitud d'una dotzen de persones. Els nens estaven emocionats i també espantats de veure aquell cotxe tan inmens. S'amagaven del Rei Negre tot caient-les-hi les llàgrimes no sé si d'alegria o de por. La xocolata calenta de l'Hotel Llevant els va revifat. I aixi es va acabar la màgia d'aquell vespre, però va començar la tradició de la nit de Reis a Llafranc.
La cavalcada a anat creixent, ara ja hi ha tres vaixells, vestits preciosos per els Reis, caramels i xocolata calenta en quantitat, moltíssima gent i sempre nens emocionats.
Però nosaltres, els tres Reis de Llafranc de fa 50 anys, anyorem aquest primer dia.

CONTRASTOS - Decembre 2013
Avui és 13 de novembre, i he començat el meu recorregut habitual des de casa meva al Camp d'en Prats fins a Plaça Nova. Entro en aquest petit mon que és el carrer Sant Sebastià i hem trobo amb els obstacles de cada dia. Conductors accelerats de totes les edats que no deixen passar , transports de tot tipus, bicicletes contra direcció, cotxes, patinets, cotxes de nens, gent de totes les edats fent tertúlia al mig del carrer etc., etc., etc.
Tots ells hi passen contents i em diuen rondinaire quan m'atraveixo a fer algún suggeriment sobre tot a aquells que aparquen sobre la vorera i em deixem a mí desvolgut i atabalat al mig del carrer. Em molesten, i no soc l'unic.
Em tanco en el meu món i sense adonar-me'n, em trobo al vestíbul del Teatre envoltat ded nens i pares, observant les pintures penjades a la paret. Són les que han presentat els alumnes de totes les escoles de Palafrugell al “5è Concurs de pintura Rodolfo Candelaria” i evidenment, em toca a mi fer el lliurament de premis.
Em sento feliç al constatar que els nens que m'envolten, tot i tenir 10 o 11 anys, s'ho passen bé pintant, observant les obres dels altres, fent comentaris, fent un entranyable reconeixement als mestres que els han animat... Estic satisfet i alhora sóc concient del contrastos, de l'enorme diferència que hi ha entre aquest i el món que acabo de deixar al carrer Sant Sebastià.
Aquest acte sempre m'ha aportat sensacions bones i m'ajuda a creure que encara els mestres són persones engrescades amb la seva feina i saben treure dels seus alumnes el millor d'ells mateixos. I fa que quan els nens dem troben pel carrer, em saludin i els agradi parlar i comunicar-se amb mí. Els temes de conversa són diversos: la pintura, explicar la meva vida, i ells la seva, l'escola, els seus gustos... M'omplen de goig i em fan recordar la meva joventut. I m'ajuden a acceptar els contrastos!!!

EN HOMENATGE A JIMMY RENA I A TOTS ELS MÚSICS DE JAZZ - Novembre 2013
RAMBLA (de l'arab rámia, "areny, sorra" és un corrent d'aigua intermitent que depèn del règim de pluges. És un tret geogràfic tipic del nord de la Mediterrànie. Per extensió, una rambla és un passeig fet al llit d'una riera.
RAMBLEJAR: Aquesta paraula que és una extraordinaria coincidència amb l'anglès, serveix per expressar el fet de passejar caminant per les rambles sensa rumb, per pur plaer.
RAMBLING: Forma part de l'argot dels músics negres que toicaven jazz a nord Amèrica. Va ser el que em va respondre un d'ells quan li vaig preguntar que feie: Rambling. "Just Rambling", que és moure's sense rumb d'un lloc a l'altre, explor ar sense fer res, parlar o escriure d'una manera aparentmwnt desmenjada i bohèmia. Per a mi la vida és aixó, remblajar, pessejar tot caminant, divagar, escoltar els sorolls que fa la gent. El meu és el món de l'art però també el de la gent. Aixó ja em ve de ben jove quan m'escxapava de casa els pares per escoltar música negra.
De fet, la meva afició a la música va començar els anys 40 a El Passo, quan jo era un nen. El meu poble estava dividit en barris: el mexicà, l'anglosaxó i al mixt format per xinesos, negres i gent de color. Però a mi, el barri que més m'atreia era el dels músics on se sentien tocar blues i improvisacions.
Quan entrava en els locals, cridava l'atenció perqué era nen i blanc. Blanquito, que fas aquí? Em deien, i em deixaven seure i escoltar.
I des d'aleshores, no he deixat d'escoltar i de conèixer músics, grans artistesbni altres no tant. A Nova York, a Washington, a Califòrnia, en pobles petits i en grans ciutats.
Rambling. Just Rambling. La frase que em va dir aquest músic i és la idea que m'ha portat per mig món Europa, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, Espanya... Ho exerceixo encara avui a Palafrugell pasajant amb el cabàs amunt i avall, aturant-me a xerrar amb un amic, del temps, del suro, del que passa al poble... Fer-ho m'ha fet feliç i encara me'n fa.

UN HOMENOT - Octubre 2013
Vaig conèixer Josep Pla a la terrassa de Can Batlle poc després d'arribar a Calella els anys 50. Va ser en Jordi Niell que em va dir: "Et presento el Senyor Josep Pla". Aquest va ser l'nici de la nostra amistat. I deseguida, amb la seva ironía em va dir: "Vosté és l'artista, no? Deu conèixer Italia doncs? I jo vaig respondre NO.
Aleshores ell va començar a parlar de la seva Itàlia a partir de Florència. Coneixia la ciutat perfectament. I me la va explicar tan bé, va descriure els racons em tanta precisió em va parlar d'indrets meravillosos que el mateixos florentins no coneixien, que jo, al cap d'unes setmanes, vaig marxar cap a Florència...
Vaig anar a visitar cadescun dels llocs que ell m'havia descrit: els gravats de l'entrada de l'Ajuntament, petites figures de Miquel Àngel que passaven desapercevudes per a torhom...
Anys més tard, vaig fer un viatge a Florència amb Xavier Febrés i li vaig poder ensenyar tot el que m'havia descovert Josep Pla. Va quedar gratament sorprés.
En les nostres converses, Pla m'anava explicant què era Catalunya. Sempre feia algún acudit o algún comentari agut.. Em va preguntar: "Coneixes els catalans? Jo vaig aixecar les espatles. I ell em va dir: "Els catalans eran dues tribus: La Cata i la Lans que es van ajuntar al Danubi i van venir cap aquí".
La meva relació amb Josep Pla va ser especial. La porta de casa seva estava sempre oberta per a mi i els massovers em deixaven passar i em portaven un wisky. Aleshores, jo m'instalava al seu costat i anava dibuixant. Era un home amb una doble personalitat, una humana i l'altra antipàtica. Però amb mi sempre es va porrar bé i la nostra relació va ser entrenyable i de tu a tu. Encara tinc el seu records ben viu: Les converses, la complicitat, els pasejos amb barca amb en Frank Keerlm l'admiració mútua... Estic orgullós dels moments compartits.

REMEMORAR - Setembre 2013
En l'obra "A la recerca del temps perdut" de Marcel Proust, el narrador es menja una magdalena, reviu un esmorzar a casa del petit i se li desencadenen un reguitzell de records que estan recopilatats en set novel·les escrites entre el 1908 i 1922.
Actualment, s'anomena "la magdalena de Proust" el procés d'avocar moments del passat a partir d'un objecte, esdeveniment, sabor, color,... A mi hem va passar fa una setmana! Vaig rebre un correu electronic de PATRICK MURPHEE que m'havia localtzat per internet.
En llegir el seu nom, de sobte vaig recolar a l'hivern de 1950 a Washington i a l'inici de la guerra de Korea amb el seu pare. Vaig sentir una sotragada que hem va evocar cadascun dels moments que haviem compartit. Vaig quedar paralitzat mentre anava repassant la nostre vida en comú. No és la primera vegada que em passa. Ho he explicat a alguns amics i m'han dit que també s'avien trobat en aquesta situació.
Quin misteri aixó de la memòria!!!

S'ESTAN PERDENT LES BONES MANERES - Agost 2013
En una sicietat tan diversa, la bona educació garanteix la bona comunicació i és una eina revolucionaria per construir un món més amable. Per aixó es tan important ser ben educats" Salvador Cardús.
"Manners before morals", és a dir, les formes abans de la moral" Oscar Wilde.
Hola, bon dia, bona nit, em sap greu, adèu, que vagi bé, moltes gràcies, de res, tant de gust, bon profit, benvingut, un moment si us plau,... podriem anar efegint paraules i expressions que ens acostan a les persones, ens ajuden a comunicar-nos i ens aporten afecte i benestar.
Però, ai las, cada cop les sentim i utilitzem menys. Anem pel carrer sensa saludar, sense mirar, sense somriure, ignorem els altres. Per qué s'ha deixat de fer? Que ens ha passat? És la pressa, haver deixat l'olla al foc, estar pensant en el mussaranyes, menysprear la relació amb la gent, el móbil, l'individualisme, el Twiter? Jo ho visc com una gran pèrdua i confio, però, que d'una manera o un altre aquesta situació es capgiri.

LLUIS ESTEVA - Juliol 2013
En llegir la noticia que la Generalitat va lliurar la Creu de Sant Jordi a l'Associació de Veïns i Amics de Calella, vaig recordar la gran tasca que hi va fer Lluís Esteva. El seu trasllat a Calella va venir pel seu casament amb la Rosa, la noia de Can Gelpí del Café de les Voltes. Es va integrar a la familia i va fer seu el restaurant i el café.
La seva anterior profesió de practicant el va fer una persona soc iable, simpàtica i sempre pendent dels altres i idees per canviar el seu entorn.
Va ser el responsable dels canvis en la linea de millorar la qualitat de vida del poble, preservar el patrimoni mariner autenticament calallenc i acullir la gent que hi venia a estiuejar.
El 1961 es funda l'Associació d'Amics de Calella i des d'aquí continua la seva tasca. El 1977 organitza la primera cantada d'havaneres.
Lluís, no oblidaré mai la teva conversa, la teva companyia i la teva energia. Estic content d'haver-te conegut i compartir tantes estones amb tu!

ALLEN GINSBERG, EL POETA BEAT - Juny 2013
Allen Ginsberg (1926 - 1997), va ser el poeta més important del moviment beat que a través de la literatura i la música, va sotragar la societat americana els anys 50. Homosexual, jueu, budistra, meticulós a l'hora d'escriure, contradictorti, generós i autodestructiu, va donar a conèixer, laa tardor de 1955, el seu poema Howl (Udol) que es va convertir en el manifest dels beat. Denuncia les injusticies, desafía l'autoritat, fuig del que es tradicional i és una crítica ferotge del sistema politic. Aquests són els primers versos de Howl traduïts per Enric Piera.
"He vist els millors cervells de la meva generació destruïts per la bogeria, histèrics famèlics despullats, arrosegant-se pels carrers dels negres a trenc d'alba cercant una rebiosa punxada..."
L'any 1961, Ginsberg hem va venir a visitar a Aix-en-Provence, on en aquell moment jo estava vivint. Fugia de la realitat tant en el viatges pel món com en el de la droga-
Malauradament, el franquisme va impedir que els beats es coneguessin a Espanya.

RECORDS LITERARIS I VITALS - Maig 2013
La societat nord-americana als anys cinquanta. El terme beat prové de "beatificats" (tocats per Dèu), i reflecteix la desesperació d'una societat afectada per la depressió econòmica i l'amenaça de la bomba atómica. Representà una nova manera d'entendre la vida, de rebutjar els conformismes socials d'obrir la ment i el pensament. En la literatura destaquen autors com Jack Keruac (On the Road, 1957, que va ser el manifest universal d'una joventut que volia fugir d'allò establert), Allen Ginsberg i William S. Burroughs. Vaig tenir la sort de conèixer-los i més interessant a Norman Mailer a Mèxic, citat a la cançó de John Lennon "Give me a chance". Va estar present a la grabació que s'en va fer amb Lennon i Ioko Ono al llit. No puc oblidar Lawrence Ferlinghetti, nascut al 1919 i encara actiu poeta, pintor, activista i l'editor que ha permès la difusió dels llibres de la generació beat. Estic orgullós d'haver conegut els iniciadors d'aquest moviment i haver-hi tingut una relació intensa i entrenyable.

AMICS I VEINS, JOAN DE L'ARC - Abril 2013
Una nit, sortint a altes hores del restaurant "Es Niu" de Lluís Heras, em vaig trobar dins el local de Joan de l'Arc. Aquest va ser l'inici duna bona amistat amb una persona inquieta, amb sentit de l'humor, bon cuiner, amb una filosofía pròpiua del que és cuinar.
Va instaurar l'Escudella del dilluns -un dia especialment avorrit a Palafrugell- per seguir amb tertúlies que es van deixar quan es va tancar Can Pela. Al voltant de la taula es van consolidar unes trobades gairabé fent el ple dels artistes locals: Floreal, Miquel Ros, Cuixart, Joan Abras... i jo mateix. Un cop acabada l'escudella, es tancava el local i nosaltres continuàvem a Palamós. En Joan, casat amb una francesa, va introduir especialitats del pais veí. Un va ser el "Potage cassoulet", una sopa que curava tots els mals.
Li interessen les parsones i sempre busca companyia. El seu do de gent el seu "savoir faire" i tenir sempre una paraula amable a punt, és el que fa funcionare el seu restaurant. I veient la quantitat de quadres que hi té, és podria anomenar ben bé, Joan de l'Art...

AMICS I VEÏNS Joan Abras (2) - Març 2013
En un dels nostres sopars al restaurant Big Roc de Carles Camós, amb en Joan Abras, l'amic Casademont i el propi Carles, ens vàrem animar a formar l'associació "La boina alegre". L'objectiu d'aquesta associació va ser una trobada al mes en la que sempre convidàvem un personatge que amb les seves aportacions, fes la tertúlia més variada i interessant. Polítics, alcaldes, artistes de cinema i teatre, escriptors, amics com en Xavier Febrés o l'Emilio Gutiérrez Caba, algún membre de la familia real... tots hi eran benvinguts. Els convidats, quedaven encantats i alhora sorpresos de la generositat de Carles Camós que ens servia plats cuinats especialment per a nosaltres -alguna vegada l'hi serviem de conillets d'indies!!!- sempre acompanyats per caldos excel·lents.
"La boina alegre" va durar molts anys i mentre jo vaig viure a Madrid, vaig venir puntualment cada mes.
Durant aquest periode de temps hi va haver per a mi, una cosa millor que les tertúlies. Va ser conèixer la familia de Joan Abras: la Carmen, la seva dona, els seus pares, sogres i fills. Eran i són persones encantadores, tant en l'aspecte humà com laboral, i amb ells vaig compartir àpats, sortides, converses, també els moments difícils. Vaig sentir-me un més de la familia i aquesta circunstància em va fer molt feliç.

AMICS IVEÏNS Joan Abras (1) - Febrer 2013
Vaig conèixer un jove de la Bisbal que, com molts bisbalencs, tocava fang. No recordo el dia ni l'any, però fa més d'un quart de segle. Es diu Joan Abras i deseguida varem conincidir en el món de l'art i de la bona taula. Bonvivant, tot ell era entisiasme i idees. Tenia un cotxe petit i, amb ell, desplaçava les seves idees. Com m'atabalava al principi pensant sempre en els diners i les maneres de vendre la seva obra!
Sense ni un duro a la butxaca, però utilitzant els contactes de la seva familia, anavem als millors restaurants del litoral, sempre amb la bona idee de menjar bé i vendre les seves obres de ceràmica, sobre tot els plats que tenian una gran sortida.
Més tard Joan Abras, s'ha dedicat a l'escultura. Expert en utilitzar el fang, va anar aixecant les seves peces. Em va utilitzar de model i em va esculpir per posar-me en una font del Passeig de Palamós. Allà em trobareu, assegut amb una gabardina entre els genolls.

OMBRES DEL PASSAT... (continuació) - Gener 2013
Després de passar uns mesos en una base aèria al nord de Nova York, em van enviar a fer uns estudis a For Belvair (Virginia), prop de Washington D.C.I. Eram una brigada formada per tot tipus de militars: infanteria de marina, marina, força aèria, i fins i tot algun canadenc. Erem joves estudiants, supusadament d'enginyeria, però en realitat eram un ejèrcit de demolicions. Un bon dia ens anuncian que hi ha restriccions a la base i no poden sortir perque els xinesos han declarat la guerra i nosaltres em de tornar a les nostres agrupacions originals. Instancies de la ONU, ens envien a Corea i així comença el meu hivern de l'any 50. Varem passar, doncs de la bona vida dels clubs de Washington a preparar-nos per a l'inminent guerra d'orient
.

Decembre 2012 ADOLESCÈNCIA D'ENTRE OMBRES DEL PASSAT
Una època molt important va ser la adolescència que són els anys 40. La guerra europea arriba als seus finals, jo tinc inquietuts, però el meu pare ès conscient de que soc una persona complicada, perqué soc jove, doncs sap que haig de fer una vida al seu costat.
Ell és entre altres coses un sindicalista entre el món dels treballadors i la gran vida, cosa que avui en dia es nota la gran corrupció dels empresaris. De tant en tant el meu pare ha de viatjar per les amèriques, es a dir, dels EEUU fins a sudamèric, i perqué no sigui molèstia per la meva mare, em porta amb ell i així he conegut com és la vida de la gent humil, en una baralla per viure.
Quan ets jove no et dones compta de com és la vida. Doncs jo he estat protegit en moments de perill, perqué he sigut bon noi. Fet que el meu pare va ser una persona important a dins del món sindicalista.
La meva adolescència ha passat entre EEUU i Mèxic, entre democràcies...

Novembre 2012. OMBRES DEL PASSAT
Un dia quan jo era molt petit en els anys 30, anava amb el meu pare a l'aeroport de la ciutat de chihuahua, tot d'un cop un nen començà a cridar auxili i se tira sota les taules.
Jo l'hi demano al meu pare, que l'hi passa a aquest nen i ell m'explica que en un país que es diu Espanya hi ha una guerra i aquest noi era un refigiat i aquest es el meu primer contacte amb Espanya.
Amb el temps passen amics del meu pare que també havían lluitat per la república, aviadors i altres, amics de Filipines, Estats Units, Canadà, de totes les Américas, s'inicia la 2ª guerra europea, però ja havia tingut a l'entrada al món vèlic, els meus oncles varen ser cridats al servei militar, un a la India (Birmania) el més petit en Salvador a tota la campanya dels aliats, em recordo del que m'explicava -quan estaven a sota del foc enemic ell i dos amics, un jueu, un protestant i ell catòlic, tots plegats pregaven per els deus perqué els salvessin d'aquest atac... va sert molt curios. I tots tres van sobreviure. El meu oncle amb el seu coneixement d'idiomes estava molt valorat i entre la barreja de l'espanyol , l'anglés i l'italià anava molt bé,
Passa pocs anys en el temps i ja hem arribat l'any 50 quan jo tindré de fer el Servei Militar, però com que no m'agradava marxar, vaig decidir anar a la força Aèrea, que en aquests temps era d'èlit, després dels exàmens m'acceptà i ja soc recluta en la marxa militar.
Sempre amb la inquietud l'hi demanava al meu oncle Salvador... que es la guerra?
...continuarà.

Octubre 2012
11 de setembre, la Diada em fa viatjar en el temps i recordar multíssimes coses.
JO SÓC CATALÁ!
Des del president Dwight D. Eisenhower, no hem va agradar la política Nord-Americana i començo la meva vida fora dels EE.UU. Ara explicaré com m'he fet català: si jo he triat el país no es per casualitat, la gent d'aquí es el que m'ha portat a tenir aquest sentiment. Com tot ciutadà jo he pagat sempre els meus impostos i aquesta va ser la raó de convertir-me en ciutadà català i deixar de tenir el passaport nord-americà.
Vaig parlar amb uns amics (en Pasqual i en Pepe) i ens varem dirigir cap a La Bisbal a parlar amb la jutgessa i fer el canvi de nacionalitat. Vaig firmar un documents acompanyat dels meus padrins, i la jutgessa tot plegat em demana "Sota quin regim vol viure, el català o l'espanyol? I jo l'hi responc "VISCA CATALUNYA! Així és com un maño i un andalús fan com un nord-americà sigui ciutadà català. És a partir d'aqui quan començo pensar en tota la gent que he anat coneixent en el meu camí i que la mejoría no són catalans però viuen a Catalunya i sempre penso que la bandereta no vol dir res, doncs l'amor i sentiment per una terra es portan dins el cor,
Ara, jo tinc un paper que l'Honorable J. Pujol em va enviar per comunicar-me que jo sóc català, així que més que molta gent, jo ho tinc documentat. La bandera catalana és la meva.

Setembre 2012
A finals dels anys 60 inicis dels 70, la junta dels amics de Calella fa saber que no es pot continuar la festa per falta de fons i el seu suggeriment és fer un canvi de dates de la festivitat. A aixó, en mosén Rafael i el Sr. Ruiz Esteva radicalment diuen NO, Sant Pere és Sant Pere! Parlo amb amics artistes per donar obres molt generosament per una subhasta: pintors com en Sorquella, Torroella, Puig, Bonin, Giorgina Regàs i infinits artistes locals.
En aquest moment un jove arquitecte Félix Sen, ens posa en contacte amb el jove galerista Carlos Tache, avui dia el més prtestigios de Catalunya, que ens dóna obres de molts joves artistes que avui són els més reconeguts del nostre país.
Així neix la subhasta d'art per la festivitat de Calella que va durar fins tots els anys 70, i així la festa va tenir un ingrés constant sense demanar diners no tenir que fer cap canvi de data.

Agost 2012
Ja ha passat Sant Pere i anem per Santa Rosa. Les meves primeres festes de Sant Pere de Calella estan centrades en la gran cuina de la Lola de Can Masio, la millor cuinera de la costa, sens dubte. Cuinava per la familia, i en aquest asenyalat dia erem unes vint persones. S'iniciava l'apat per uns entremesos, passant al plat fort de llagosta que el seu marit anava a pescar, i pollastre del galliner de casa. Postres, bons vins i un gran ball que es realitzava a la plaça de Sant Pere.
Es molñt abans d'arreglar la plaça del Port Bo. Continuava la festa tot el dia i fins entrat el vespre, amb tots els veïns i amics de Calella, molt abans de l'associació.
En un altre moment parlarem de les problemàtiques de la festa amb el mossén Rafael i l'associació.

Juliol 2012
Des de Eri Condon a New York, San Francisco passant per Chicago, Sant Luis, Los Angeles, Mèxic DF, Londres, Madrid, Barcelona i podria continuar amb molts més.
En la platja del Canadell, Jimy i Mano Rena van inaugurar La Guitarra, després del llarg camí musical que varen tenir a França, va ser el primer lloc de música en viu de jazz de l'època, ells varen portar altres músics europeus i va tenir molta fama.
La familia Gili, parlem del pare, l'arquitecte Municipal en aquells anys era gran aficionat al jazz i va iniciar als seus fills a estimar la música, d'aquí neix l'inici d'un grup molt conegut "La Locomotora Negra" i "Gili Brothers" un dels fills es trimpetista, l'altre bateria i un tercer toca el saxo, el Canadell els va veure nèixer en el món musical i aquests van portar el jazz per tot Catalunya.
Ara celebrem el 50è aniversari de La Guitarra amb homenatge a Jimy i Mano, estarà plé d'actes conmemorant aquesta familia que ens va estimar i viure intensament el Jazz i la bullabesa de cada any.

Juny 2012
Sempre he tingut música a la meva vida començant per les cançons de cuna que em cantava la meva mare, amb els anys, com és lògic desprès amb la radio. De petits el meu germà Frederic i jo, cada dissabte escoltàvem l'òpera del Metropolitan de New York, una introducció a la música clàssica i en el temps de la gramola escultàvem el grans cantans de l'òpera com: Carusso...
A casa de la meva àvia, cada oportunitat de una festa era Alegria, la meva tieta Paulina tocant el piano i els pretendents arribaven amb guitarres,
desprès per Sant Pere era una festa en memòria del meu avi Pedro i així ja teniam cantada i ball amb música popular mexicana.
A la segona guerra europea, la música que escoltava era anglosexona i de jovenet recordo que m'escapava de casa als vespres per anar a escoltar sota la finestres dels clubs de gent de color blues i jazz. Va ser una introducció a un altre món que més endevant amb els meus viatges els vaig anar cultivan tant a Caliufornia com a New York.
Els locals que jo visitava eren Erc Conden Grenwich Village de New York, on escoltava swing i jazz, vaig tenir el plaer d'ecoltar el trompetista Roy Elbridge que em va convidar a casa seva per continuar les festes. Desprès a la Hermosa Beach de California al local Light House continuaria amb rl West Coast Jazz...

Maig 2012
En Miquel Ferrer té la sorpresa d'arribar un bon dia al Fraternal i trobar l'antic company de feina, en Jordi Plana, que s'havia incorporat a la nostra taula. Ells continuaven amb les seves bromes de quan eran companys de despatx... les pesigolles. La resta dels companys de taula esperem l'aterratge, tant l'arribada d'en Miquel com la baixada d'en Jordi.
Per últim, Frederic Sunyer, el nostre ex-alcalde, està convidat a compartir les seves experiències i tot plegat amb nosaltres.
Un dels nostres estimats amics de fóra es Josep M. Oroval, amic de Josep Puig. El contacte de Josep Oroval és per el seu interès dins el món tant de cultura com de política que ens va refrescant comentaris més llunyans de la muralla. Trobo que em passat moltes hores asseguts tant al Fraternal com a casa d'ell, sempre amb la finalitat positiva de les nostres paraules. Ha estimat tant la nostra terra que ja té la segona residència a la nostra vila, on paque em cantavassa la majoria dels seus dies.

Abril 2012
Quan ens reunim en el Fraternal, la veu cantant és la de l'Eugeni Camarero, i en Jaume Guasch que li fa baixar el to en las converses compartides.
Abans també teniem el nostre amic Josep Puig, una de les veus més inquietes de la Vila que cada dia ens portava preguntes del perquè de les coses. I el perquè ens ha portat des de la muralla de la Vila a les festes que s'anaven fent. Els principis de les festes al poble varen passar al Casal fins el present, recordant aquest artista polifacètic que ha donat i fet tot per la Vila, era la nostra veu en els desacords culturals. Un cop l'hi vaig dir que aquí l'Ajuntament hauria de posar-li el seu nom a un carrer sensa sortida.
Ha passat el temps i en Josep s'ha apartat del centre de la Vila però sempre tenim noticies d'ell i molts dels seus coneguts encara ens visiten, amics des de Bilbao fins a Barcelona. Aquesta persona per nosaltres ha estat molt important i encara ho és.
En aquest primer temps també hi havia en Miquel Ferrer amb els seus interessos politicament locals i molt imnportants.

Març 2012
Per l'any 2002 em diuen que el Consell de la Gent Gran vol utilitzar un dinuix meu i si puc passar pel Fraternal. Arribant, trobo una taula on estan asseguts el Sr. Eugeni Camarero, Jaume Guasch i Josep M. Aznar- Em conviden a seure per fer un café i comencem a xerrar sobre el projecte d'una mostra de la gent gran i així es va iniciar entre nosaltres. Cada matí de 10 h a 11 h ens trobem per fer tertùlia constructiva.
L'Eugeni agafa el Punt diari per repassar els morts, en Jaume fa un cop d'ull als esports i, per desgràcia, en Josep M. Aznar ja no està entre nosaltres.
Aquesta petita tertùlia m'ha portat a conèixer un altre aspecta de Palafrugell, la gent gran. Avui en dia en Jaume té 89 anys i una mentalirar claríssima. Explica les seves vivencias d'abans i després de la Guerra Espanyola, la seva joventut, la seva adolescència i els inicis del treball a la industria del suro fins a la seva època de la seva jubilació. L'Eugeni, de 83 anys i conegut com el President, va arribar a Palafrugell més o menyts al mateix moment que jo, però la seva vida a estat a la vila i la meva a fora. Anys després va arribar en Josep M. Aznar, jubilat i delegat de la Caixa- Aquests tres formaven el nucli del que era el Consell de la gent gran de Palafrugell- Passem moltes estones parlant i fent coses per Palafrugell, sempre pensant en la gent gran, fins i tot la frase "gent gran" ha quedat sempre en dubte no vol dir més alts sinó majors d'edat
Amb el temps, l'amistat ens porta a fer petites excursions mentals pel món i una cosa molt interessant que és la tertúlia al despatx (el Fraternal): esmorzem varies vegades i continuem parlan de coses que son d'interés mutu la seva amistat m'ha enriquit moltissi en conèixer gent de la meva generació que han viscut les seves vides en diferents parts del país Madrid, Barcelona i Palafrugell.
Continuarà...

Febrer 2012
L'any 2011 he perdut tres persones que hem tallat el pa junts durant molt anys.
El Sr. Carles Sentis, l'Oriol Regàs i Charles Eanet.
Em l'amic Charles Eanet ens varem conèixer d'estudiants a Anglaterra, ja fa més de 50 anys. Ell m'ha mostrat la vida de New York, des de Manhattan a Brighton Beach passant per Brooklyn. Varem arribar junts a Begur als anys 50 però a ell li cridaven més l'atenció les grans ciutats i no els pobles, així que va decidir tornar a New York. Quan podia, venia a visitar-me a Espanya, primer sol i després amb la familia.
La contravèrsia d'Oriol Regàs l'havia viscut de molt a prop, ens varem conèixer molt abans del club Bocaccio. Vaig tenir la sort que l'Oriol i la seva Sra. Anna em convidaven a passar alguns dies al seu pis de Barcelona i així he conegut tota la familia Regàs, amb el pare Xavier que em feia molts comentaris de la Barcelona de molt abans de la guerra.
El Sr. Carles Sentís el vaig conèixer a Calella a la cuina de la Lola Ferrer (la millor cuinera de Calella en aquell temps). Don Carles em va convidar un bon dia a la seva casa per fer un vermut, i així comença la nostra amistat. Després d'uns anys, ell accepta la posició de president de l'Associació d'Amics de Calella i és així com com la nostra amistat va continuar en un altre nivell, doncs he tingut la sort que ell anava a visitar les meves exposicions tan aquí com a Barcelona.

Gener 2012
Després de molts anys conec el gran mestre en impressions, en Lluis Serra.
Jo volia fer litografies en la seva impremta de Palafrugell, però no savien de que parlava.
Aquí coneixian el fotogravat o la litografia comercial, però la litografia artística no s'havia fet mai. En Lluis em va mostrar les diferents maneres de fer-la continuant amb el sisrtema (modern) i afegint la vista de l'artista.
En el món de la impremta es va iniciar en el seu aprenentatge amb el sistema manual, casi igual que "Gutemberg" i avui en dia tot a canviat, ara sense les noves tecnologies dels ordinadors, no es pot fer res. Va fer moltes sèries de fotogravats i més tard amb les seves sugerències, vaig anar efegint el color, una part era mecànica i l'altre manual. S'ha continuat fent aquest tipus de litografies a Palafrugell però inicialment s'havia de portar a Barcelona o Girona.
Vaig descubrir el gravat a Mèxic com a estudiant, a Anglaterra va ser els meus inicis a gravar sobre planxes de coure i a fer les meves primeres litografies en sistema sobre pedres (pedres especials que venien de Iugoeslavia) vaig agafar un gran gust per la litografia. Visitant el taller de Hyater a París i d'aqui arribant a la mevaPalafrugell, com que aquí no trobava llocper treballar ho vaig apartar i és quan vaig conèixer en Lluís. Quan arriba l'any que s'inicia la destrucció de Calella (clavegaram) decideuxo marxa a Aix en Provence (pais de Cezanne) aquí vaig tenir la gran sort de tenir de veí, el gran mestre de Litografia Leo Narchutz, refugiat de Alemania nazi.
Continuarà...

Desembre 2011 - PROJECTES TRES DIMENSIONALS
Vaig iniciar-me per el interès de l'escultura a Mèxic amb el mestre German Cueto i després vaig seguir aquesta formació amb Henry Moore (el més gran escultor del segle XX. Vaig estar en aquesta època practicant amb el ferro i ajudava a esculpir al mestre Cueto, fins que vaig començar a viatjar i era del tot imposible portar un taller per esculpir sobre l'esquena. Així que em vaig dedicar més al dibuix i la pintura.
A Anglaterra vaig fer unes petites peces de fusta, cuntinuament vaig seguir fent escultures a Palafrugell i a França fins que un dia parlant amb el mestre Ricard Parals em va indicar com es poden millorar les meves obres amb un sistema més modern fent coses en metall i amb acer-corte, i així nèix la proposta de dedicar algunes peces a la gent del mar. En Ricard m'ha donat la idea de tallar en l'acer (molt més fàcil que el sistema d'abans que quan vivia a Mèxic que tota la feina es feia manual). El primer projecta va ser, el que està ubicat a l'autovia de Calella i Llafranc, vaig tenir la gran sort que les Associacions d'Amics de Calella i Llafranc conjunt amb la Diputació de Girona hi varen col-laborar en aquest projecta. Però primer un amic mexicà em va donar 1.000 $ per iniciar aquesta obra, doncs em va dir: "sense diners, ningú et farà cas".
I d'aqui neix la col·labor mió amb el taller de Ricard Parals fin avui on he realitzat 6 dibuixos en tamany gran per espais públics a Palafrugell, Palamís i Empuria Brava. En Ricard a donat les seves hores de feine a totes les obres públiques que he fet, tal com jo he donat les meves obres als va ser elsa meus inicis a gravar .
La odissea de la Teresina en el proper capitol.

Novembre 2011
Un bon dia apareix una barcelonina a Can Batlle de Calella de Palafrugell. És el moment en que en aquest local és centre de la vida nocturna de Calella (en el bon sentit de la paraula) amb la Maite Calvet ens em conegut hi l'amistad a continuat fins avui dia. Em viatjat per España i Sicilia sempre comentant el paisatge, la cultura, el menjar, el veure, etc. Gràcies a ella he conegut la burgesia de l'Alt Empurdà i de Barcelona, i molt important, la Dra. Montse Verdaguer. Amb la Maite anàvem plegats cada diumenge a casa de la Montse i d'en Pepe Bertràn. Temps després, quan vaig tenir un problema a l'esque Mna, la Maite va trucar a la Montse a altes hores de la matinada per tal que em visités i així veure que era el que em pasava. Quan va arribar em va veura que no em podia aguantar dret. En un primer moment es va posar a riure, però poc després va veure que era una cosa seriosa i va trucar a l'ambulància que em va portar a Girona on em van operar d'una hernia discal.
Una operació que em va tenir tres mesos a Banyoles per recuperar-me. Gràcies a aquestes dues magnífiques amigues, al dia d'avui, encara ho puc explicar.

Octubre 2011 - AMICS I TRACTATS IV
Des de Madrid és molt fàcil conèixer la resta del país. Amb la Maria hem viatjat des dels Pirineus fins el Magrib via Lisboa i Itàlia. La vida cultural de Madrid l'he aprofitat moltíssim, veien exposicions, música i teatre, i la vida nocturna, restaurants i bars.
A Palafrugell des dels seus principis al taller de Lasheras amb la Teresa Pons em vaig comprometre a fer els marcs amb ella. Havia deixat el més prestigiós enmarcador d'Espanya per donar-li la meva feina i així ha quedat durant molts anys.
Em la Teresa em fet moltissimes exposicions per tota la comarca i la seva habilitat de comunicació ens ha fet enriquir l'amistad i l'obra fins aquests ultims anys que s'havia format l'Associació Amics de Rodolfo Candelaria. La Teresa va aoprtar els seus consells d'enmarcació que han crescut moltíssim des del principi dels seus dubtes.
Las primeres enmarcacións eran del seu sogre Antonio Ganusa. Un gran artesà de la fusta, d'aquest coneixements els marcs clàssics han adoptar unb estil més modern portant-nos al que tenim ara.

Setembre 2011 - AMICS I TRACTATS IIl
Lògicament un deute que tenim tots és amb les nostres mares, sempre m'havia recolzat en els meus pensaments, diferents del meu germà Frederic, jo volia més llibertat i menys acadèmia. No m'agradava la part musical clàssica, m'agradava més a casa de la meva àvia on l'ambient era més Mexicà. La tieta Paulina amb al piano i els seus pretendents amb les guitarres i cada dissabte festa. Després amb el anys, quan començo a dibuixar, sempre porto llapis i papers, i tinc per desgracia de la familia les parets de la casa. Passo un temps a Mèxic i conec unes noies a Belles Arts que també tenen, per mi, molt bon gust. Arribant a Calella, un anys després, conec a Brigitte Robert que després és la meva muller. Una seva intima amiga, gran fotògrafa, del Museu d'Art Modern de New York i muller del pintor Robert Motherwear, anomenada "Pony" me facilita a conèixer altres figures del món de la pintura nord americana. Amb el temps passen per la nostra casa de Llafranc varis notables amics de la fotógrafa. En aquell moment ella havia fet una exposició a Barcelona i és condecorada a Madrid per la reina, li havia fet fotografies que s'han fet servir en varies publicacions. Més tard conec a la Pilar Herranz que s'interessa per la meva pintura, continuant una amistat que ara és part dels amics Rodolfo Candelaria, ella també m'ha obert moltes portes amb la seva gent coneguda. A més a més, és ella que ha estat al meu costat el temps que he estat ingressat a l'hospital, visites setmanals en tres mesos, la última i la primera persona que he vist abans i després de l'operació. Altres dones que m'han ajudat molt en varis moments a Madrid va ser Maria Corniero i les seves amigues, tant en la vida social com artística.

Agost 2011
En la dècada dels anys vuitanta, l'amic i escriptor Xavier Febrés, em comenta que tindriem que posar el meu Curriculum en ordre. Una de les idees és fer un viatge als llocs on jo havia viscut per recordar l'ordre cronològic. Sortim de Calella en direcció a Màlaga, de corverses per tot el camí fins arribar a Torremolinos. Torremolinos ja estava destruït, com avui la nostre costa, per l'especulació. En la memòria quedava el paisatge i el que havia conegut i viscut. l'especulació no havia destruït l'esglèsia on jo tenia una casa llogada. Tornant a Calella, Xavier diu que tenim de continuar el "viatge-conversa" en altres direccions, que el pròxim viatge era a Aix en Provence, visitant on va viure i pintar Cézanne, la ciutat havia crescut molt, però mantenia el seu esperit de convivència i el seu aspecte cultural. Continuem el viatge en direcció a Florència, ciutat estimada i molt coneguda per Febrés. Els dies que passem pels carrers de Florència i pels seus entorns, ens porten molts bons records tant a en Xavier com a mi. De tornada a Calella, en Xavier guarda els seus escrits del viatge, que acaben publicats quan l'editorial Columna Edicions S.A., li demana alguna cosa escrita sobre Calella. El resultat es el llibre: El pintor i els pescadors de Calella de Palafrugell, que és una breu història de Calella, des del segle passat fins avui i els personatges que han trepitjat aquesta sorra.

Juliol 2011 - AMICS I TRACTATS II
Tornant als inicis de Calella, primer he tingut la sort de conèixer molta gent a Begur i Calella, quan les persones em demanan per que m'he afincat a Catalunya sempre contesto: és per la gent. A Calella vaig conèixer a Ricard Torrelles, en Josep Mª Vehí, l'Enric Miranda i el pescador Marcelino Simon conegut com "l'estort", amb en Ricard varem fer la ruta de l'escudella, des de Perpinyà fins a Barcelona, cada setmana trovàbem un lloc nou per anar.
De vegades també s'afagien en Josep Mª amb en Marcelino i la familia Ferrer, els fills Lluís i Ana Mª. Vaig viure els inicis del Bar la Vela i mes endevant la primera discoteca amb una gramola. La familia Palet va obrir el Bar Palet i no ens podem deixar Can Batlle i les families Palet i Niell amb les àvies de la cuina, que aquestes eran molt reconegudes ja que cuinaven de meravella.
En Jordi Niell va introduïr a Josep Pla a la terrassa de Can Batlle, i em va dir personalment que jo era un jove pintor que va arribar d'Amèrica.
Em va demanar si coneixia Italia, li vaig dir que no i em va descriure poc a poc els seus encants, jo decidit, marxo cap a Florència a fer una ruta a descubrir tots els museus d'Italia. I durant molts anys, la meva ruta de fi de temporada era marxar fent auto stop de Calella a Italia seguint per Viena i els ultims "duros" els destinava a París per acabar tornant a Calella.

Juny 2011 - AMICS I TRACTATS
Estudiant a Mèxic he tractat amb gent com Diego Rivera en la seva escola, més tard, com molts he ajudat a David Siqueiros en els seus murals a la ciutat Universitaria Mèxic D.F. Després el mestre Germán Cueto gran esculto, saben que marxo a nglaterra, me dona una carta d'introducció al Mestre Henry Moore (el més gran escultor del nostre temps). En la Universitat he conegut William Folan (l'antropòoleg més gran de Mesoamèrica), junts em fet excursions per la jungla del Yucatán. En el temps he conegut en Aix (Provence) Leo Marchutz el gran litògraf refugiat del narcisme i després en Florència Pietro Marcisano, gran pintor i bon vivant, conegut de Peggy Guggenheim. En una tornada a Nort Amèrica faig amistad amb els escriptors, poetes Alan Ginsberg i Gregory Corso i després d'un temps, pasen a visitar-me en Aix en Provence en un temps molt inocent, quan Alan Ginsberg em va fer un dibuix que més tard vaig regalar a Gerard Prohias. A Palafrugell havia conegut el que era el meu padrí a Barcelona, el pintor Joan Serra i al mateix temps Xevier Blanch, tan aquí com a Madrid. A través del pintor Robert Motherwell en una exposició en el Museo d'Art Modern d l ciutat de m´`exic conec ctavio Paz, el gran poeta mexicà. També el pintor Aleman Thomas Gratz fent viatjes a Berlin en el temps de la muralla ik Inasi Picañol, mpresari gweneral, que em col·laborat fent dibuixos. Ara fa un any he anat a Mèxic a visitar Juan José Torralba, sens dubte el més important artista gràfic del nostre temps, en la seva casa a Michocan (Mèxic) hefet la sèrie litogr`zafica Suite Patzcuaro, he reposat molt i torno a Palafrugell on m'esperen les tristes noticies que havia mortb Juan José. Continuaré passejanyt per aqueswt món d'amics meus.

Maig 2011
En aquest temps és quan conec el pintor Joan Serra que després serà el meu padrí a Barcelona, em porta a la Galeria Sala Parés, on la familia Maragall, mirant la meva obra diu que és massa moderna m'envien a la segona galeria, la Sala Vayvedra, on faig les primeres exposicions de Barcelona. D'aqui començo a conèixer molts altres contemporanis del mon de l'art d'aquesta època, i sempre segueixo vivint a Calella. El pintor Serra me comenta que tindria de relacionar-me més amb la societat Barcelonina, però jo soc conscient que en realitat no és el meu mon. Molta d'aquesta gent, en aquesta època, deia que el futur era parlar en castellà jo amb la única persona que podía parlar en català era amb la filla del que era President i que trevallaba a la Generalitat de l'època i amb la gent del poble que parlaven el català salat de Calella. Segueixo pintant a Calella i baixant a Barcelona per veure els amics que havia fet i cultivant les amistats, començo a conèixer la vida nocturna i bohemia de Barcelona, molt més segura en aquell temps que ara. Entre tant havia conegut un grup de gitanos que anualment apareixian dos o tres dies i celebraven una festa a Begur, de la qual jo era el padrí, ja que pagaba la beguda, me serveixen d'entrada per conèixer a un grup de gitanos de Barcelona "El Clan Amaya", on passo moltes vetllades agradables escoltant flamenc en català. Aquests mateixos gitanos m'havian vingut a trobar a Calella, pels pescadors era una cosa més de la "figura rara" que tenien entre ells. Un amic pescador, Fonset, quan era petit els seus pares l'amagaven perqué els gitanos no el robesin, "perqué era tan guapo".Havia anat al campament d'aquest gitanos en ocasions per sopar, cada un portava sota la roba alguna cosa per manjar o beure, original i divertit, era bonic per l'amistat, el ball i la música.

Abril 2011
...deixant el adalús i començant el que serà la meva vida al Baix Empordà...
Com ha escrit l'amic Gerard Prohias arribo a la Bisbal on l'aqmic Segur Estrada em porta amb la seva Vespa a Calella. Entrem a la taverna de Can Batlle on demana una habitació per mi, silenci, ningú contesta, finalment una veu crida i diu: Marcelino, lloga-lui una habitació. Contesta, per una nit? -Si per una nit!. Aquesta nit es perllonga uns deu anys i començo a conèixer les figures dels pescadors i gent de la platja que seràn lesw meves figures per la resta de la meva vida. Converses extranyes però pel moment lògiques, em preguntes per exemple si jo he vist un cocodril i després moltes coses de com era el mon exterior i perqué volía quedar-me en un poble on no hi havia vida.
Quan començo a dibuixar i pintar a la platja s'esplica una mica el perqué estic aquí. Un pescador Rosendo, me diu -si ets pintor, pintem la meva barca (el dibuix petit no li agradava). La vida quotidiana és molt diferent de la persona que viu del mar que de la persona assaguda a la platja, dibuixava els pescadors quan anaven i tornaven, finalment he sortit en mar unes vegades i m'he donat compta de la seva feina.
En aquell temps, començo la relació amb la familia Ferrer, la Lola, considerada la millor cuinera, i en Pere, un gran pescador, els nois Lluís i Anna María, joves del poble, hi anava a menjar cada dia, com un "Ministre" de lo millor del mar i de l'hort.

Març 2011 - QUI ES?
Aquesta persona que robem pels carrers amb el cistell. Qui es?
Es una persona que va arribar aquí, però ja sabem que es de fora...
Nascut a EL PASO (Texas . EE.UU.) Mexicà desendent d'espanyols que havian arribat allí el segle XVII i d'una manera a tornat a la mare pàtria.
Com ha arribat a Calella?
L'any 1957 aterra a Begur procedent d'Anglaterra, on havia estat estudiant a Oxford amb una beca de Govern Nord Americà (Servei Militar), acabada la beca demana a un amic americà que havia estat a San Feliu -que faré?... i ell me contesta- saps parlar espanyol?, ves a Espanya.
La sorpresa va ser que aqrriban a Begur no es parla espanyol, es parla català.
Passant un estiu a les platjes de Begur, en una casa que me va llogar l'Enric Segú, la última abans d'arribar al Castell, començo a conèixer el Baix Empordà i a la gent més important, conectant amb el poble, que queden atrets, en aquell temps, d'una figura amb cabells llargs i barba que quan passava pels carrers es feia mirar.
Arriba l'hivern i en aquests moments s'estava edificant Cap Sa Sal amb trevalladors de Màlagai els demano on puc anar per evitar la tramontana, me contesten que cap a Màlaga, i és el pròxim destí no conegut.
Arribo a on avui es Torremolinos, però en aquell temps un poble de quatre pescadors, platja extensa i bonicaen una casa prop de l'esglèsia que comprovo anys després en un viatge amb Xavier Fabrés, que és la única que no ha canviat del centre del nou cente turístic. A Torremolinos he tingut la sort de conèixer Lola Medina (reina de Sacromonte) (Granada) molts altres joves coneguts de la costa andalusa i passant l'hivern allí trobo a faltar alguna cosa (el caràcter català) encare que baixaven amics d'Anglaterra a visitar-me. Cansat d'estar al mateix lloc, començo a tornar a Catalunya, parant a Granada, i per casualitat, en l'inauguració d'una cova, vaig tenir l'honor d'inaugurar el primer wàtermentre cantavenb una cançó "al pintor americà que visitava Sacromonte" ialgú crida:
-Ja pots tirar l'aigua!
Un noi posa aigua al dipòsit i jo tiro de la cadena...
I comença la gran festa gitana.
Quan desperto... ja agafo el tren cap a Catalunya, buscant el que havia perdut...